AVUI FA UN ANY que va morir Anna Lizaran, i ahir es va estrenar Agost als cinemes, amb Meryl Streep en el mateix paper que va interpretar de forma magistral l'actriu catalana al teatre. El destí va fer que fos la seva última obra, li va servir un final apoteòsic davant del públic, que feia encara més dolorosa la pèrdua però més brillant el record. I el mateix atzar fa que la versió cinematogràfica, en marxa i emparaulada amb Meryl Streep i Julia Roberts des d'abans que el TNC en fes la versió catalana, s'estreni just en el primer aniversari de la mort. És un homenatge casual, no buscat, però que el penso viure exactament així. A Cultura ho abordem amb una doble pàgina que us recomano. Hi llegireu el que pensa Àlex Gorina de la versió en cinema i del record de la Lizaran. Personalment, aniré al cinema perquè l'obra és extraordinària, i també per recordar el dia que la vaig aplaudir al teatre, que la vam aplaudir al teatre. No jugaré a si és millor el llibre que la pel·lícula en versió de si és millor un format que l'altre o uns actors que els altres, però sí que em crec el Gorina i celebro el luxe d'un país que dóna talents individuals a l'altura dels millors del món. Ho diu el periodista Toni Cruanyes a l'entrevista que llegireu demà a l'Ara Tu : necessitem més autoestima nacional, i una manera d'aconseguir-la és saber treure pit quan algú de casa fa una feina excel·lent. I això no és autocomplaença sinó tot el contrari, perquè admirar els millors, i presumir-ne, és una manera d'aixecar el llistó i porta a l'autoexigència. Ho diu així el periodista que farà els nous TNs a TV3, ens cal més autoestima i alhora més autoexigència. Sense cap de les dues coses guanya la mediocritat. Amb totes dues, el talent.