La via Mamdani

1. L'elecció de Zohran Mamdani, un progressista musulmà –encara que pugui semblar una contradicció en els termes–, com a alcalde de Nova York va ser la notícia de la darrera nit electoral americana, un senyal que no tot està comprat als Estats Units de Donald Trump i que les sobreactuacions del president no enganyen a tothom, malgrat que al Partit Demòcrata li costi reaccionar. De seguida, la condició de Nova York va operar com a factor de contenció de certs entusiasmes: una ciutat cosmopolita i singular, amb un món i una vida pròpia, res a veure amb l’Amèrica profunda. I així es repetia un tòpic: el que passa a Nova York no és representatiu del país sinó de consum intern, propi d’una ciutat oberta al món i contenta d’haver-se conegut.

Tanmateix, em sembla erroni passar de llarg sobre aquest esdeveniment en un moment en què les esquerres a Amèrica i a Europa estan sensiblement desdibuixades i sembla que ni tan sols la radicalització de les dretes –en estat de desplaçament imparable cap a l’autoritarisme postdemocràtic– aconsegueix despertar-les. D’entrada, la victòria de Mamdani té un valor revulsiu. No tot està determinat des dels superpoders que marquen al pas als EUA, com vol fer creure Trump. Quin és el fet diferencial que representa Mamdani? Què és el que fa pensar que no està destinat a ser una anècdota o un gest més per recordar que Nova York és un altre món, sinó que pot ser indici de la configuració d’una certa alternativa, encara que estigui exposada a totes les resistències imaginables?

2. La novetat de Mamdani, el que ha fet que l’elegit sigui ell i no qualsevol altra figura del progressisme de la gran ciutat oberta, i el que pot fer que l’èxit pugui anar més enllà, és que amb un estil progressista, personal i empàtic, propi de qui mira a la gent a la cara, ha fet una campanya atenta a les preocupacions de la vida quotidiana dels ciutadans. No s’ha limitat a fer d’una certa identitat la bandera alternativa a Trump: l’ha encarnada. Ha dibuixat un escenari posant èmfasi en les necessitats reals de la ciutadania, és a dir, posant la retòrica al servei de les exigències del dia a dia: l'habitatge, la feina, l’escola, la sanitat, la mobilitat, la dependència. Dit d’una altra manera, el seu discurs d’esquerres no ha estat ni fer fum amb una retòrica ideològica abrandada ni fer alarmisme catastrofista, sinó parlar pensant en la gent i amb una certa alegria. Que és exactament el que necessita l’esquerra si no vol seguir desdibuixant-se i entregant, sense voler adonar-se'n, una part de l'electorat a la cridòria de l’extrema dreta. Perdre la por al compromís de les propostes concretes: aquest és l’èxit de Mamdani, que contrasta amb l’encongiment de les esquerres europees. I que, evidentment, el situa davant d’una alta responsabilitat: fer efectiu el seu relat.

3. Naturalment, és un risc: el candidat es posa un llistó alt i, si fracassa, ho pot pagar de pressa. Però és l'única manera de no claudicar en la defensa dels drets bàsics de la ciutadania. Ja sabem que Trump no va sol i que els poders que el sostenen són molt potents. Però callar i fer veure que no passa res només ajuda a reforçar-los. Si Mamdani aconseguís fer progressos reals en la vida dels novaiorquesos, moltes misèries de la política actual es posarien en evidència i començarien a caure els vels que ara condicionen una ciutadania amb una sensació constant de vertigen. I és interessant que hagi estat un musulmà laic –si se’m permet l’expressió– el que hagi fet aquest pas.

Veurem les complicitats que genera i veurem també la contundència de la resposta dels que manen. Cal evitar que quedi com una excepció novaiorquesa, coses rares pròpies d’una ciutat diferent. I veurem si les adormides esquerres europees es desperten després d’aquesta experiència i en treuen alguna lliçó. I si tot plegat comença a obrir una nova etapa que inverteixi la insuportable dinàmica d’entrega al neofeixisme que recorre una Europa i uns Estats Units on, una darrere l’altra, les dretes claudiquen assumint la cantarella de l’extrema dreta. També a Catalunya, on la desorientació de Junts i companyia juga a favor d’Aliança Catalana i de Vox. Estem en temps d’advertències. Seria interessant que l’esquerra interpretés el senyal de Mamdani i fos capaç de fer-se'l seu. L'ajudaria a revisar programes, a perdre la por de dir les coses pel seu nom i a generar una dinàmica col·lectiva atenta als problemes de la ciutadania i capaç d’assenyalar els abusos de poder que mouen la dreta europea.