Els viatges d’Alí-Bei (1930)

De l’article de Just Cabot (Barcelona, 1898-París, 1961) aparegut avui fa 95 anys a La Publicitat (26-I-1930) sobre l’edició per Barcino de Viatges d’Alí-Bei. Domingo Badia i Leblich (Barcelona, 1767-Damasc, 1818) va manllevar el nom d’Alí-Bei per fer d’agent secret d’Espanya pel nord d’Àfrica i Pròxim Orient. La primera versió catalana del llibre va sortir a La Renaixensa (1888). L’última és de Llibres de l’Índex (2004) amb pròleg de Francesc Espinet.

[...] Alí-Bei podrà, en el seu llibre de viatges, no parlar-nos sinó de la finalitat científica dels seus periples; el cert és que ell anà al Marroc, per dir-ho clar, a fer d'agent provocador per compte de Manuel Godoy, ‘Príncep de la Pau’. Tant si aquest viatge fou científic de bell antuvi per mudar-se després en polític, com ell fa creure, o ja fou polític de bon principi, com va dir Godoy, el paper del nostre compatriota és d'aquells en què s'arrisca la pell. Però no costa gens de creure que Alí-Bei corria de bon grat aquests perills. Sense suposar-li un gust pronunciat per l'aventura no es concep com aquell Domènec Badia i Leblich, batejat a la catedral de Barcelona, amb una brillant carrera burocràtica davant seu, es dedicava a estudiar l'idioma i costums aràbics, es circumcidava i sota el nom d'Alí-Bei el Abbassi es feia passar per xerif, fill d'Otoman-Bei, príncep dels Abbassides, descendent d'Abul-Abbas, oncle del Profeta. Llegint els seus Viatges, encara que se'l veu movent-se amb desimboltura entremig dels perills de l'ofici de conspirador en països en què la mort no té importància, complaent-se en el seu paperot de gran senyor musulmà, no ens podem estar de pensar que per dintre devia riure de la seva trapelleria. [...] Trobant-se Alí-Bei a Damasc l’agost de 1818, a punt de fer la seva segona peregrinació a la Meca, caigué malalt. El doctor Chabasson li aconsellà de suspendre el viatge, però ell, tossut, tirà endavant. Morí a primers de setembre a dues jornades de Mazarib, poble proper a Damasc. Es digué si morí assassinat, i àdhuc s'insinuà que pels anglesos; sembla, però, que morí de disenteria. Un franciscà, el P. Francesc Vilardell, pretengué rescatar els papers d'Alí-Bei; gran part d'ells els tenia el paixà de Damasc, que els creia plens de secrets per trobar tresors, i no se’n volgué desfer. El franciscà només pogué rescatar un edòmetre. Alguns papers foren comprats a alt preu per Lady Hester Stanhope, la neboda de Pitt, que vivia al Líban, i és un dels tipus més curiosos sortits d'Anglaterra, el país més sensat del món, però també el que ha produït major nombre d'excèntrics. [...] Els Viatges d’Alí-Bei, publicats per primer cop en francès en 1814, hagueren d'esperar tres quarts de segle per ésser editats al català. No li devem gran cosa més, però potser d'haver-se trobat Alí-Bei en un altre país hauria estat dels que han ajudat a fer créixer imperis. Els Viatges d’Alí-Bei foren una revelació. Eren la primera contribució al coneixement de comarques i gents gairebé conegudes només d'oïdes. A hores d'ara encara conserven tot el seu valor documental, i l’absència de retòrica i la quantitat d'observacions exactes i detallades, completades amb els croquis del mateix Alí-Bei, es conserven contra el rosec del temps amb un valor més sòlid que el de la simple curiositat. [...]