Una vibració llunyana de guerra

Quan vaig llegir que un míssil Tomahawk havia matat 168 persones en una escola de nenes a l'Iran, inconscientment ho vaig atribuir a algun error de la intel·ligència artificial que cada cop es fa servir més per designar objectius militars. Potser ho vaig pensar perquè, amb els assassinats i captures que hem vist l'últim any, des de Maduro fins a Khomeini, molts analistes especulen que l'èxit i la precisió quirúrgica d'aquestes operacions per força ha de tenir a veure amb nous desenvolupaments en IA: històricament, els líders d'aquests règims tan atrinxerats aconseguien escapolir-se. Però, tant si això s'acaba demostrant com si no, el que m'ha trasbalsat és notar com un automatisme psicològic treu ferro a la guerra. Encara més: per molt que tot va començar amb Ucraïna, crec que és en aquest conflicte amb l'Iran que la paraula dron s'ha instal·lat definitivament al mig del nostre vocabulari com un tel normalitzador estrany. La tecnologia està afegint una capa més entre nosaltres i la violència bèl·lica que enterboleix el contingut polític de la guerra en favor de les elits.

Deixeu que us parli del dilema de la vagoneta, un dels experiments mentals més discutits en la filosofia moral contemporània. La versió inicial es pot formular així. "Hi ha una vagoneta sense control avançant per una via on hi ha lligades cinc persones que moriran si els passa per sobre. Imagina que tu et trobes en una sala de control i pots desviar la vagoneta a una via secundària pitjant un botó, però llavors morirà una altra persona que està allà lligada. Hauries de prémer el botó?" Penseu-ho durant un segons, i ara us explico la segona versió: "La vagoneta matarà les cinc persones a la via, però ara no ets en cap sala de control, sinó en un pont damunt la via, al costat d'un senyor molt gras. Saps del cert que, si empenys el senyor gras, aturarà la vagoneta i ell morirà, però les cinc persones lligades se salvaran. Hauries d'empènyer el senyor gras?" La literatura sobre aquest experiment s'aproxima a l'infinit, però el resum que m'interessa és que, malgrat que el còmput de vides perdudes i salvades és el mateix en tots dos casos, la majoria de la gent respon que sí que pitjaria el botó, però que no empenyeria el senyor gras.

Crec que les noves tecnologies ens estan desconnectant emocionalment de la guerra i que cada cop que un locutor de ràdio pronuncia la paraula dron, un mecanisme subtil s'activa dins del nostre cervell per alleugerir-nos, que la mediació tecnològica fa que la nostra imaginació moral s'identifiqui molt més com el tipus de la sala de control en l'experiment de la vagoneta que amb l'individu al costat de l'home gras. I el que em sembla especialment rellevant d'aquesta nova manera de fer la guerra és que el distanciament entre els ciutadans i la guerra reforça un distanciament entre les elits i els ciutadans, encara que, naturalment, qui paga les conseqüències de la guerra no són els que remenen les cireres. Un dels canvis més importants entre la guerra de l'Iraq i aquesta és que els líders d'arreu del món no fan cap mena d'esforç seriós per persuadir la població, que de Trump a Merz, però també Pedro Sánchez, s'estén la sensació que cap dirigent s'està escarrassant per explicar gaire res, sigui per justificar o per condemnar. Ja fa dies que això dura i no hi ha discursos gens memorables ni idees clares, sinó una sensació de tacticisme, frivolitat i paternalisme. Si en l'època de pilots i espies humans els mitjans de comunicació tradicionals van servir als polítics per manufacturar el consentiment de la població; en temps de drons, IA i xarxes socials sembla que no cal convèncer la gent de res perquè la guerra ens sembla una cosa tan llunyana com els de dalt jugant al Risk entre ells.

Deixant de banda la cosa moral, el que trobo més rellevant d'aquesta desconnexió és que reflecteix una nova realitat material. Com ha explicat l'economista John Rapley en la seva història de l'auge i caiguda dels imperis, que anomena "economia d'Ícar", el creixement econòmic d'Occident ja no depèn d'indústries nacionals fent productes cada cop millors i fàbriques cada cop més competents per als treballadors nacionals qualificats, amb els salaris proporcionals, sinó de dominar una arquitectura imperial de finances, comerç i seguretat, que permet que certs sectors extreguin rendes del conjunt del sistema mundial. Dit d'una altra manera, perquè Silicon Valley continuï sent la locomotora econòmica, les necessitats i opinions dels ciutadans americans fan més nosa que servei. De la mateixa manera, perquè Europa continuï protegida pel paraigua militar americà i pugui engrapar alguna engruna, com més lluny es trobi la gent dels assumptes geopolítics, millor.

En aquesta nova fase de l'imperialisme més basat en l'extracció de rendes que en l'increment de la productivitat i del benestar de la població interna de cada estat nació, la guerra s'ha de basar en vibracions emocionals difuses i relats d'èpica sense sang com els videojocs, una cosa que té més a veure amb prémer botons i imaginar càlculs de guanys i beneficis abstractes que amb embrutar-se les mans empenyent un altre ésser humà. Rapley parla d'economia d'Ícar perquè creu que aquest capitalisme global, encegat per l’èxit i el creixement il·limitat, s’elevarà més enllà dels seus límits materials i socials fins a autodestruir-se, com Ícar quan vola massa a prop del Sol. Però si, en comptes d'ales, Ícar s'hagués fet un casc de realitat virtual, potser la història hauria acabat d'una altra manera. Vull dir que podem somiar que la supèrbia acabarà amb aquest model insostenible i obrirà oportunitats de canvi, però la realitat és que, de moment, els mecanismes de control funcionen.