17/04/2019

18/4: Dijous Sant

1 min

El dia que es va cremar el Liceu, moltes persones que no hi havien posat els peus en sa vida es van posar a plorar. El dia que s’ha cremat Notre-Dame, han plorat també moltes persones que no han anat mai a missa ni hi pensen anar, i que tampoc han estat mai a París. La nostra relació amb aquest patrimoni no és, per dir-ho així, d’usuaris, sinó d’una mena de propietaris emocionals: el considerem vinculat a la nostra memòria personal i a les arrels de la nostra identitat i per això ens emociona, i ens entristeix la pèrdua. Llavors aquest patrimoni transcendeix fins i tot l’objectiu pel qual va ser creat i que li dona sentit: no cal ser catòlic, ni creient, ni aficionat a l’òpera per tenir la sensació que s’ha cremat una cosa teva. Però no es pot oblidar que són un teatre d’òpera i una església catòlica, i cal respectar-ho i valorar-ho. Quan això es produeix, quan es genera aquest vincle afectiu amb el patrimoni i la cultura, més enllà del seu origen però sense menystenir-lo, més enllà també del valor material, és un exponent de civilitat molt valuós. I aquesta civilitat és la millor vacuna contra alguns dels mals que han afectat la nostra relació amb el patrimoni, durant segles: la indiferència, la incúria i la iconoclàstia.