07/05/2020

8/5: Estratègia

1 min

El Tribunal Constitucional ha acceptat a tràmit el recurs dels presos polítics contra la sentència del Suprem. Ingenu, em penso que és una bona notícia, fins que un amic advocat m’explica la seva interpretació. Els presos no poden anar a la justícia europea fins haver esgotat les instàncies espanyoles. Si el Constitucional no hagués admès el seu recurs a tràmit, hi podrien anar demà. Per tant, em diu, l’admet i triga tan com pot, i més, a resoldre’l. I així ajorna sine die l’apel·lació a la justícia europea. És, em diu, una resolució estratègica per dilatar terminis, amb l’avantatge que és indemostrable. Com que no he renunciat al meu dret ingenu a escandalitzar-me, m’escandalitzo. No perquè em sembli millor o pitjor aquesta estratègia. Perquè em semblaria escandalós que el Constitucional actués amb criteris estratègics. Té estratègia, en una partida d’escacs, cadascun dels jugadors, que vol guanyar-la. Però figura que el Constitucional no és un jugador de la partida, n’és l’àrbitre, el que vetlla perquè es respectin les regles. Si el Constitucional pensa estratègicament, calcula terminis, fa maniobres, renuncia al seu paper arbitral (o el traeix). No es pot ser jutge i part: si ets part, si jugues i calcules, no ets jutge. Ets l’adversari.

stats