DIETARI VV

27/2: El gest i la llei

Quan detenien Rosa Parks, el policia li va dir: "La llei és la llei". Però la llei va canviar

Escolta aquí l'article en àudio

Acabo de llegir l'autobiografia de Rosa Parks que ha sortit fa molt poc en castellà. És aquella dona negra que, negant-se a cedir el seient en un autobús a una persona blanca tal com l’obligaven a fer les lleis segregacionistes d’Alabama, va obrir el camí de l’abolició d’aquestes lleis racistes. Ella hi treu mèrit, però el seu gest espontani de desobediència va ser d’un gran valor. I va acabar triomfant, també, perquè es van produir dos fets immediatament posteriors: una onada de solidaritat per part de la comunitat negra (on es va forjar el lideratge moral de Martin Luther King) i una resposta barroera de les autoritats sudistes, que quan aplicaven les seves lleis locals injustes es creien impunes i van dictar sentències vergonyoses. Gràcies a això, les lleis locals van poder ser finalment desautoritzades per tribunals exteriors i superiors, no contaminats pel supremacisme blanc que actuava de manera endogàmica a Alabama. Rosa Parks, en el llibre, és optimista només a mitges: de vegades és més fàcil canviar les lleis que les mentalitats. Quan la detenien, el policia li va dir: "La llei és la llei". Però la llei va canviar. Per una suma de tres coses. La valentia del gest. El gruix de la solidaritat. La barroeria de la resposta.