DIETARI VV

25/6: Istanbul, l’esperança

Falta veure, davant de la derrota d'Erdogan, si Turquia decideix ser més democràcia o més autoritària

Turquia ha esdevingut el paradigma d’un fenomen polític molt del nostre temps: el que s’han anomenat les democràcies autoritàries. No són dictadures perquè respecten moltes de les formes democràtiques rellevants: hi ha partits de l’oposició, es fan eleccions, hi ha unes certes llibertats públiques. Però no són democràcies plenes, perquè les eines de l’estat són utilitzades de forma partidista contra la dissidència personal o massiva, de manera que es vulneren resultats electorals i es retallen llibertats. Les últimes eleccions municipals a Istanbul les va guanyar l’oposició al règim d’Erdogan. I el règim va fer servir els tribunals per impugnar-les i fer-les repetir. Doncs l’oposició les ha tornat a guanyar, i encara més. Per això Istanbul s’ha convertit en una esperança en el combat contra les democràcies autoritàries: perquè demostra que la tenacitat en la dissidència, el seu caràcter massiu, la seva expressió electoral continuada, és capaç de vèncer i marcar els límits del model. Si aquests règims mantenen una mínima porta oberta a la democràcia, acaben perdent. Ara falta veure, davant de la derrota, si la Turquia d’Erdogan, la democràcia autoritària per excel·lència, decideix ser més democràcia o ser més autoritària.

Més continguts de