5/12: La minifaldilla

L’ANY 1989 ES VA FER famosa la sentència d’un jutge de Lleida en un cas d’abusos sexuals contra una noia. Va passar a la història com la sentència de la minifaldilla. Certament, el jutge condemnava l’acusat, però apreciava un atenuant: com que la noia anava amb minifaldilla, va considerar que “con su específico vestido provocó este tipo de reacción [en l’acusat], que no pudo contenerse en su presencia”. La sentència es va fer famosa perquè encarnava una ideologia de fons, fins i tot més enllà de la seva gravíssima aplicació als abusos sexuals. Una ideologia que vindria a dir que hi ha alguns instints naturals, potser malèfics, però que fan de mal contenir, i que qui, en l’exercici de la seva llibertat d’anar vestida com li doni la gana o de fer el que té tot el dret a fer, desperta aquests instints, és culpable del resultat. Del que es tracta és de no anar pel món provocant. Aquesta terrible tesi va tornar a sortir fa uns dies en la defensa del judici per violació de “la manada”, a Pamplona. Però el que és més sobtant és que, en la seva versió política, l’hagi repescat ni més ni menys que Pablo Iglesias quan ha acusat l’independentisme d’haver “contribuït a despertar el feixisme”. És la mateixa tesi. La culpa és de la minifaldilla.