2/5: Puigdemont

Si algú es mira la figura del president Puigdemont només com un capital electoral de partit (a favor o en contra, tant se val), crec que s’equivoca. Tot i que en tingui, de capital electoral. Però el que el fa més rellevant és el capital simbòlic i, també, pràctic. Per a moltes persones, dins i fora del país, el que llavors era president de la Generalitat és el rostre de l’octubre de fa dos anys, qui l’encarna simbòlicament, en alguns casos el rostre més conegut. I sobretot és l’encarregat de mantenir viu un front exterior de qüestionament i denúncia de les mancances democràtiques, que incomoda l’Estat i el posa en una permanent situació de pressió, fins a fer-li perdre les formes. Certament, amb aquesta percussió constant a l’exterior no n’hi ha prou. Però sense aquest front obert, tampoc. És imprescindible, però no suficient. Però com que és imprescindible, hi ha una voluntat permanent de desactivar-lo, per part de l’Estat, fins a saltar-se les normes i situar-se en ocasions en una posició ridícula. Ara hi ha tornat, impedint-li presentar-se a les europees. Però si Puigdemont no s’hi pot presentar (com si no s’hi poguessin presentar Junqueras o Romeva) aquestes eleccions perdran per a Espanya legitimitat democràtica. Valdran menys.