DIETARI VV

21/3: Sense estalvis

Una part del que quedava de la classe mitjana té avui una preocupació molt forta pel seu futur

La gent que tenia uns estalvis modestos al banc és avui força més pobre que fa un mes. El valor dels seus estalvis s'ha encongit, potser –és una apreciació genèrica i imprecisa–, al voltant d’un deu o un quinze per cent. I el seu endeutament no ha baixat. I les seves expectatives d’ingressos sí. Això vol dir que una part del que quedava de la classe mitjana té avui una preocupació molt forta pel seu futur. Diuen que la classe mitjana és la que demana només salut, feina i un raconet per als imprevistos. Tot això està en perill. I en molts casos es tracta de gent gran que se’n refiava. Segur que hi ha qui pateix més. Segur que és molt pitjor posar-se malalt i témer per la vida o perdre-la. Però em fa l’efecte que les persones que han vist encongir-se els seus estalvis i a qui se’ls diu que no els treguin ara dels bancs, que tal com han baixat un dia pujaran, no han sentit ni una paraula tranquil·litzadora, ni un gest de comprensió, ni una mesura que tinguin la sensació que els afectarà positivament (vull dir, que impedirà que les coses els vagin encara pitjor). Se suposa que la pandèmia, tan terrible, un dia passarà. Però l’endemà, una societat sense classe mitjana o amb una classe mitjana prima i desesperançada, és una societat que fa por.