Víctimes comodí
La mateixa setmana en què es feia pública la felicitació que Trump va enviar a Jeffrey Epstein, que va desfermar una onada d'ira entre alguns dels seus partidaris, també es va ratificar una condemna que obliga el president dels EUA a indemnitzar la periodista E. Jean Carroll, a qui va agredir sexualment el 1996, amb 83 milions de dòlars per difamació. Sobre això darrer, sobre la violència sexual comesa per Trump, la ultradreta no sembla haver sentit la necessitat de pronunciar-se. Els que condemnen el president per la seva amistat amb un pederasta, alhora que menyspreen els testimonis de dones que l'acusen a ell mateix d'agressió sexual, pateixen un cas peculiar d'indignació selectiva.
Com escriu Emma Brockes a The Guardian, “l'única víctima femenina que val la pena defensar a Trumpland és la noia perduda, una figura treta directament d'una litografia victoriana”. Nenes, joves anònimes, filles d'homes l'honor dels quals queda danyat. Les víctimes d'Epstein són un símbol per a la ultradreta, una imatge per omplir amb aspiracions de noblesa masculina. Carroll, en canvi, és una dona adulta, una autora amb opinions i veu pròpies, publicada i progressista. No funciona com a damisel·la en problemes, més aviat encarna el malson de tot incel amb complex de castració.
El cas Epstein ha reunit demòcrates i militants del moviment MAGA en una estranya confluència. Els uneix un mateix escàndol, però no necessàriament un mateix discurs. D'una banda, hi ha la condemna a les agressions sexuals, a la pederàstia, a la impunitat patriarcal i al menyspreu dels testimonis de les víctimes de violència sexual. D'altra banda, i sense voler superposar-se gaire amb el discurs veí, hi ha la fúria contra l'establishment, la rancúnia que aclapara els integrants de la ultradreta, convençuts que viuen en un sistema que els enganya, els asfixia i els roba una glòria passada. Tot i això, no volen justícia. O almenys no una justícia que posi pau i que encoratgi la convivència, sinó que volen una justícia molt diferent. La del greuge.
La justícia del greuge és una justícia que pretén convertir la revenja en mitjà i en finalitat, i enrocar el subjecte agreujat en una posició de damnificació constant. Guanyar, en aquesta lògica, no consisteix a trobar repòs, sinó a confirmar que el mal és tan greu com es creia, que els enemics són tan malvats que un és una víctima i no un paranoic, com tant li han repetit, i que realment li han estat arrabassats uns drets dels quals abans gaudia. Pot semblar que l'objectiu final és recuperar aquests drets, però la lògica del greuge no arriba tan lluny, només cal constatar que aquests drets hi eren, que existeixen en forma de pèrdua. Com una mena de possessió fantasmal, així es pot descriure la justícia del greuge.
Aquesta posició xoca de ple amb una altra justícia que resulta especialment pertinent en relació amb el cas Epstein: la justícia feminista de la reparació. La vertebra una preocupació principal: com allunyar-nos de les lògiques del càstig i avançar cap a la reparació. És a dir, com deixar de pensar en la pena que ha de rebre l'agressor i, al seu lloc, pensar en allò que necessita la víctima per transitar el dolor i continuar vivint; però, també, en què necessiten les comunitats, compostes per víctimes, agressors, testimonis, familiars, etcètera, per conviure i aprendre del que ha passat.
La roda de premsa que es va organitzar a principis de setembre fora del Capitoli, on víctimes d'Epstein van llegir els seus testimonis, és una escena ambivalent, atrapada en algun punt entre aquestes dues justícies. És difícil no veure amb cert cinisme el desplegament d'acèrrims feministes que han brotat de sota les pedres després de la irrupció del cas Epstein. La republicana Marjorie Taylor Greene, a qui l'articulista Michelle Goldberg titllava en aquestes pàgines de “referent de la paranoia populista” de l'esfera MAGA, ha anunciat que compareixerà davant la Cambra de Representants per llegir la llista de noms que les mateixes víctimes estan compilant per assenyalar persones vinculades a Epstein.
“El potencial per a les acusacions infundades si això s'acaba fent sembla obvi”, escriu Goldberg. “Però és el que passa quan el sistema judicial falla i el govern es nega a la transparència”. I ja està? És aquesta una alternativa justa? La víctima com a comodí, com un as que apareix providencialment en el joc de cartes i permet capgirar la partida. Així és com s'aferma la divisió entre bones i males víctimes; és a dir, entre víctimes que serveixen per a alguna cosa i víctimes que no. Dones com E. Jean Carroll, o com les desenes de dones que han denunciat abusos i agressions de Trump, estan entre les descartades. Mentrestant, els agreujats continuen coent-se al seu toll de bilis.