Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsD’Antoni M. Badia i Margarit (Barcelona, 1920-2014) a l’Avui (19-II-1991). Avui fa trenta anys de la mort del lingüista Francesc de Borja Moll (Ciutadella, 1903 - Palma, 1991). L’endemà, Badia i Margarit, també lingüista de vida llarga i fecunda, va publicar aquest article. Moll va acabar el gran Diccionari català-valencià-balear iniciat per Antoni M. Alcover.
Ens ha deixat una de les personalitats que, sense voler ocupar mai els primers llocs, ha fet feina de primera classe en tots els terrenys on s’ha escaigut de trobar-se. Francesc de B. Moll ha estat i ha significat moltes coses en el decurs de la seva llarga i fecunda vida. Si el lector ha cuitat a mirar qui signa l’article present, potser pensarà que em refereixo al pas de Moll per la filologia i la lingüística catalanes, en les quals certament el nom de Moll perdurarà de manera indefectible. És clar que m’hi refereixo. Però al mateix temps penso en les moltes altres zones de la vida col·lectiva que han rebut un influx beneficiós i eficaç de la seva activitat i de la seva actitud. El món de la cultura, les institucions, el civisme, el respecte, la convivència, etc. (i m’aturo en una enumeració que seria inacabable), tot això ha rebut una empremta i una lliçó en el pas de Moll pel nostre país que no s’esborraran. [...] No oblidaré mai com el vaig conèixer. Fou a l’agost de 1942. Jo era un estudiant de filologia de la Universitat de Barcelona, que passava unes vacances a Mallorca amb els meus pares i germans. En els meus cursos havia llegit llibres i articles de Moll i, és clar, havia consultat sovint el magne Diccionari català-valencià-balear. El nom de Moll ens era familiar, als meus companys i a mi, i em vaig dir si, trobant-me a Mallorca, no hauria d’aprofitar l’avinentesa per a saludar-lo. Així és que una tarda vaig trucar a casa seva, aleshores al carrer de Sant Sebastià, prop de la catedral. Jo, un simple estudiant, hi vaig ésser rebut amb totes les consideracions. S’interessà pels meus projectes, i encara en vaig sortir amb algunes publicacions seves sota el braç, i dedicades i tot. Aquella persona tan assequible era una autoritat en matèria de llengües romàniques. Per ell, el Diccionari d’Alcover havia atès el nivell científic que l’havia de fer famós en la bibliografia especialitzada de pertot. Ell havia fet les exploracions en el domini lingüístic català per a l’Atlas de la Península Ibèrica. Ell havia continuat el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, fundat per Alcover, i n’havia elevat remarcablement el to. Ell havia editat textos clàssics, gramàtiques, treballs de dialectologia i cultura popular, etc. [...] En les dificultats de la vida del país sota la dictadura, ell sempre feia aquell posat innocent, bondadós. Ara bé, Moll no transigia pas davant la injustícia. Penso en aquell dia que arribava a Lleida, per a fer una conferència. Tot estava preparat: el guió presentat al Govern Civil, el permís concedit. Però al darrer moment, resultava que la conferència, en comptes de fer-se en català, com s’havia convingut amb les autoritats, havia d’ésser en castellà. Moll, que havia arribat al Segrià enraonant com sempre, es trobà afectat d’una ràpida i imprevista afonia... i no pogué fer la conferència! [...]