La vida, que passa tan de pressa

La mort apareix cada dia a les notícies, però hi ha morts que obtenen un ressò especial, com la del metge Carles Miñarro, que aquest dimarts al vespre serà recordat amb un minut de silenci a l’Estadi de Montjuïc, abans no comenci el Barça-Benfica de la Champions. La desaparició sobtada d’un home encara jove, pare de família, que formava part d’un equip de nois encara més joves i proveïdors habituals d’alegria, passió, polèmica i soroll, fa un contrast molt gran amb el silenci d’una graderia buida per un partit suspès i els posteriors missatges de condol i d’incredulitat dels jugadors a les xarxes i la foto d’una rotllana capcota.

La mort ens descol·loca; si és com aquesta, encara més. En aquests casos recordo una conversa combativa, adulta, mantinguda amb Raimon Panikkar on va anar de dret al cap del carrer: “Vostè no sabia que algun dia es moriria? Ningú no l'hi va explicar? Hi ha un dolor possible i una desgràcia possible. Qui no sap integrar la part de dolor i de sofriment que comporta tota existència és un somiatruites. Tenim por de la mort perquè tenim por de la vida”.

Aquesta és la paradoxa: no es tracta d’estar pensant en la mort, quines ganes. Més aviat, el que cal és estar pensant en la vida, i viure-la cada minut en les seves immenses possibilitats. Tot això, esclar, depèn de les experiències viscudes i dels trams d’edat, perquè a mesura que van passant els anys van fent-se més clares i inapel·lables algunes certeses, com ara que la vida passa molt de pressa. I davant d’aquesta realitat, afegia Panikkar, només hi ha un consell possible: fer-nos amos del nostre propi destí.