Marina Ginestà (1919-2014) va néixer a Tolosa en una família de llarga tradició esquerrana. L’àvia, Micaela Chalmeta, feminista i pionera del moviment cooperativista català, va traduir The Power of the Market Basket, d'Honora Enfield. El pare, Bruno, era sindicalista, i la mare, Empar, va encapçalar el 1935 la delegació espanyola al congrés internacional del moviment de dones, a Moscou. La Marina i el seu germà, l'Albert, pertanyien a les joventuts comunistes.
Aquell 21 de juliol del 36 simplement passava per allà, i aquesta casualitat la va fer entrar a la història sense adonar-se’n. Tenia 17 anys. El fotògraf alemany Hans Gutmann la va veure vestida de miliciana i, captiu de la innocència que transmetia, li va demanar que pugés al terrat de l'Hotel Colón. Li va posar un fusell a l'espatlla i... a la Marina se li va escapar un tret i va rebre una bufetada del milicià que va estar a punt de ser ferit.
Quan, molt de temps després, es va reconèixer en aquesta foto, va admetre que, en aquell moment, creia fermament que el socialisme estava trucant a les portes de la història i que ella estava contribuint a obrir-les. Els elitistes clients de l'hotel se n'havien anat, els propietaris havien desaparegut i les instal·lacions, els cellers i el rebost estaven a disposició dels joves comunistes com a menú degustació del paradís socialista. Uns dies després, gràcies al seu domini del francès, va anar al front per acompanyar com a traductora Mikhaïl Koltsov, el corresponsal del diari soviètic Pravda.
Koltsov li dedica curts però emotius passatges al seu Diari de la guerra d'Espanya. De vegades –ens diu– es girava d'esquena i passava una llarga estona en un racó de cara a la paret. "Vostè –li deia a Koltsov– és un camarada rus i li puc parlar amb franquesa: aquí tots som massa sentimentals. És un defecte enorme. Som terriblement sentimentals". Ella, per descomptat, ho era. Els seus camarades la coneixien com la Quimèrica.
A l'exili, després de passar per la República Dominicana, es va instal·lar a Caracas amb el seu home i el seu fill. Va trobar feina a l'ambaixada de Bèlgica i la seva vida es va creuar amb la de l'encarregat de negocis, Carl Werck. Se'n va enamorar. El seu matrimoni llanguia entre retrets. Quan el seu marit convidava a casa els seus companys de l'Exèrcit de Llevant, desplegaven mapes dels seus antics camps de batalla per reviure les seves peripècies a la guerra, especialment la batalla de Guadalajara. Aquestes trobades irritaven la Marina, que veia aquells homes com a falsos herois d'una guerra irremeiablement perduda.
El 1953 vivia amb Carl Werck als Països Baixos. Era la dona d'un diplomàtic. De vegades, però, es deixava endur per episòdics enyors i melangies de la seva joventut. Se’n refeia criticant les il·lusions comunistes i defensant l'excel·lència dels valors burgesos.
El setembre del 1960, després d’un dinar molt formal, mentre el seu marit i el seu fill prenien cafè al saló, va empal·lidir de sobte en obrir una revista i trobar-se amb una foto de Ramón Mercader, que acabava de sortir d’una presó a Mèxic, després de vint anys de reclusió. En presència del seu marit, no va dir res més. Però uns dies després, aprofitant que hi havia convocades una vaga general i una manifestació d'obrers a Brussel·les, després d’acompanyar el seu marit a la feina, va demanar al fill que li fes costat a la manifestació. En el seu transcurs li va explicar que havia conegut Ramón Mercader a Barcelona. De fet, havia estat una de les seves xicotes. Havien parlat fins i tot de noces. Però els seus projectes van ser brutalment frenats per Caritat Mercader, que no considerava que els Ginestà estiguessin a l’altura de les seves aspiracions per al seu fill.
Quan la Marina tenia vuitanta-cinc anys, la televisió francesa va emetre la pel·lícula de Losey L’assassinat de Trotski. El seu fill li va comentar que Losey havia exagerat triant com a protagonista un actor tan ben plantat com Alain Delon. Ella es va posar vermella com un tomàquet i li va dir amb una veu entretallada: “Ramón Mercader feia molt més goig que el teu vulgar Alain Delon!”
El 2008 un documentalista de l'Agència Efe va descobrir la foto de l'Hotel Colón i la Marina va poder veure-la sense sospitar que la seva vida estava a punt de buidar-se en aquella imatge. Va morir poc després, l'any 2014, a París. La premsa espanyola va recollir la icona en què s’havia convertit.
Va ser el seu fill, Manuel, qui em va explicar la història de Caroline de Bendern en un restaurant del Quai de la Loire. Des de llavors, els noms i les imatges d'aquestes dues dones han estat inseparables per a mi. De Caroline de Bendern en parlaré al pròxim article.
