Violacions i llenguatge
És cert que els infants i adolescents que cometen violacions imiten conductes que aprenen del porno que troben a internet: les violacions en grup, que s'han convertit en una plaga, no són altra cosa que la imitació de les conductes de sexe grupal que es troben amb la màxima facilitat a qualsevol web pornogràfic. I és cert que el llenguatge del porno ha evolucionat (o seria més exacte dir que s'ha degradat) cap a un repertori o un catàleg de fantasies basades en la dominació i l'agressió de la dona per l'home. En els codis del patriarcat diguem-ne tradicional, la violació en grup s'hauria considerat una covardia (perquè suposen que el mascle ha de ser prou ídem per aconseguir la submissió de la dona ell tot sol, sense la participació o l'ajut d'altres); en els codis actuals, en canvi, es considera una proesa digna de ser gravada i compartida en vídeo, entre grups d'amics o directament a les xarxes.
Qui actua així –i segurament encara més si és menor– parteix de la idea, fortament arrelada, d'actuar des de la impunitat. Però aquesta idea d'impunitat, de pensar que es pot violar una dona, o una nena, sense que passi res, no té a veure tant amb el Codi Penal (el debat inacabable sobre l'enduriment de les penes) com amb el llenguatge: concretament, amb un ús del llenguatge en què res no significa res. És el tipus de llenguatge en el qual ens hem acostumat a ser parlats en i des de l'esfera pública: un llenguatge que és tan sols un reservori de paraules, usades en cada cas a conveniència dels interessos de l'emissor, i pensades per a un receptor que per endavant vulgui acceptar-les, que ja estigui predisposat a donar-li la raó. Paraules tallades a mida, que serveixen per anomenar la realitat (i, per tant, definir-la) de la manera que es vulgui en cada cas i moment, paraules buidades de sentit i tornades a omplir amb prejudicis, tírries i fòbies.
Així, els violadors en grup no es perceben a ells mateixos com els individus repugnants que són, sinó com a lluitadors contra una suposada nova tirania, la de les feminazis, que vol coartar la seva llibertat com a homes. Precisament, llibertat és l'exemple per antonomàsia d'una paraula grapejada, retorçuda i desvirtuada fins a l'extenuació, amb el propòsit de fer-la servir com a bandera d'actituds i ideologies que són, precisament, enemigues de la llibertat. Els infants i adolescents que violen saben que no poden ser processats judicialment pels seus actes, i és possible que això els encoratgi a cometre una violació. Però sobretot, i encara que no en siguin conscients, allò que els fa sentir protegits és una manera de viure en què l'agressor s'ha acostumat a presentar-se com a víctima, en què les raons entre víctima i botxí es dirimeixen com a simples opinions expressades amb crits i insults, i en què el cinisme i la negació descarada de la realitat permeten abusar d'una companya de classe i després actuar com si aquí no hagués passat res. Una manera de viure en què la mentida es percep com una forma lícita, i també fàcil, de sortir del pas.
