El primer vis-a-vis amb la mare… i la Dolors va parlar de la UGT

Escric no només per alliberar ràbia. Soc a l’estudi de casa. És la nit del diumenge 1 d’abril i llegeixo el tuit de la Mireia Boya: “Insisteixo, hi ha un infame lloc, que es diu Alcalá-Meco, del qual ningú parla perquè tothom va primer a Estremera. I la Carme i la Dolors són allà”. Immediatament penso, quanta raó que té aquesta dona. I què en faig jo de plorar? Les llàgrimes no les trauran de la presó. Serà més profitós que els doni veu.

Per això escric, us escric, per fer-vos saber el que va passar durant el primer vis-a-vis a Madrid. Com us podeu imaginar, estàvem emocionats perquè dúiem la mare, que té 86 anys, a la presó d’Alcalá-Meco. I ho vam fer convençuts perquè sabíem que es podrien abraçar i agafar les forces necessàries per aguantar amb dignitat i orgull l’espera per al proper vis-a-vis de l’abril. Disposàvem d’una hora i mitja. Amb aquests 95 minuts -evidentment no ens en van regalar ni un més-, vam parlar del més important que es pot parlar en una situació així, com qualsevol família. Surten les coses més importants i rius i plores. Surt tot.

I enmig d’aquest ping-pong d’emocions, la Dolors va explicar que el 23 de març, el divendres fatídic que alguns dels nostres van tornar a ser empresonats, al migdia, els van deixar sortir a dinar. Dinaven amb altres companys, altres familiars, advocats i amics que eren davant del Tribunal Suprem per donar-los suport. Jo no hi vaig poder ser, però hi havia bons amics que m’anaven trucant i ella mateixa ens va telefonar unes quantes vegades. Ja es veia a venir com podia acabar i, creieu-me, el mòbil el va aprofitar tant com va poder. A casa la mare hi érem tots. Quan trucava posàvem l’altaveu de l’aparell i, almenys a mi, m’encomanava esperança. Un dels meus nebots, però, ja ho tenia coll avall, i estava en silenci…

I bé, en ple vis-a-vis, la Dolors explica que en aquest dinar hi havia en Camil Ros. Ell va rebre una trucada d’en Pepe Álvarez i li va passar el telèfon. Aleshores la Dolors ens diu : “Sabeu? Aquesta vegada la UGT em farà costat. M’ho va dir el Pepe”.

¿Us adoneu de la importància que tenia per a ella un suport d’aquesta mena ? Us recordo que va ser la secretària general de la UGT a les comarques gironines entre el 2008 i el 2015 i estava vinculada al sindicat des de l’any 2000. Si no fos molt important no ho hauria tret enmig del primer vis-a-vis familiar, on només hi ha temps per parlar del que realment val la pena. I és que tots encara tenim l’espina clavada de la darrera manifestació del novembre… Quina decepció!

Fins aquí tot correcte. Però és que no van passar ni cinc dies que ja sortien a la premsa les declaracions que el secretari de la UGT, Pepe Álvarez, va fer a Antena 3.

Ja ho sabem que ens trucaran i es justificaran: ens explicaran que les decisions es prenen amb el consens de tota l’organització, que cal tenir en compte la pluralitat política dels afiliats, que fins i tot el malestar intern ha fet que es recollissin signatures virtuals per exigir que es desmarquin de la manifestació del 15 d’abril, que ells, en Camil i en Pepe, a nivell personal s’estimen la Dolors, que molts afiliats pensen que només s’ha de defensar el dret dels treballadors i no entrar en tensions polítiques o socials, que bla, bla, bla.

Però jo els recordo que estem parlant de drets humans. I, sobretot, els recordo que si algun dia ells patissin aquesta injustícia, saben perfectament que la Dolors seria a primera fila per defensar-los sense tenir por de perdre afiliats ni de patir cap conseqüència personal perquè per sobre de la nostra activitat professional i de la nostra manera de pensar hi ha, hi ha d’haver, el fons humà de cadascú que ens permeti, tot i les nostres contradiccions, anar a dormir cada dia sabent que hem sigut honestos. Sigueu gent de bona fe, com diu la Maria, la meva mare.

També pot ser que mentre jo escric aquestes línies, i es publica la carta, la decisió dels dirigents de la UGT hagi variat i donin suport amb claredat a la manifestació que se celebrarà el 15 d’abril a Barcelona per reclamar, entre altres temes, l’alliberament dels polítics independentistes. Si és així us acompanyaré i us abraçaré a Barcelona aquell dia. I en arribar a casa li escriuré una llarga carta a la Dolors explicant-li totes aquestes misèries que al final hauran tingut un final feliç. De moment no li explico res que li pugui fer mal, només les alegries i les petites revolucions individuals que intentem fer tots cada dia perquè l’escalf i el suport l’ajudin a no defallir.