Visc a Polònia

Quan el Polònia, el programa televisiu que fa sàtira política, va fer un any, vaig escriure’n quatre ratlles al llibre commemoratiu. M’agradava aquesta idea de fer bandera de l’escarni. Ens diuen “polacos”. Es dirà Polònia. Ara ja han passat vint anys, i el Polònia va fer una festa per celebrar-ho, que es va retransmetre per la tele, amb una audiència miraculosa.

Soc una de les imitades del programa. Surto sempre amb altres dos col·legues del meu ram: Pere Gimferrer i Quim Monzó. Així com el Monzó i jo (que hem sortit més per la tele) tenim una caricatura exacta, exactíssima, en Gimferrer (que ha sortit menys) és una creació, que, com totes les imitacions que fan els bons caricaturistes, n’extreu “una ànima”. El mateix passa amb el Pasqual Maragall del Queco. Aquell “Que cabrón!” era una invenció, però una invenció que en resumia l’essència. En el meu cas, l’Agnès Busquets (que sempre he sostingut que és una actriu dramàtica de primer ordre) em fa tan exacta que els dies que surto al Polònia els veïns i la gent del carrer em diuen "t'he vist" i ja puc dir que no era jo, que no s’ho creuen.

El Polònia és com el meu mar i muntanya preferit: les mandonguilles amb sípia. No hi ha cap altre cas igual a la cuina europea, només a l’asiàtica. Barrejar carn picada i peix? El Polònia tampoc no comparteix longevitat amb cap programa europeu, només amb els més clàssics americans. El Polònia, parlant de la nostra gran anomalia, a mi em fa sentir que visc en un país normal.

Acabo amb dues coses, a banda de la felicitació per l’immens talent de tantes bandes. La primera. El meu gag preferit de tots els temps és la cançó sobre el major Trapero, amb la música de la Bonnie Tyler. La segona. Em fa molta vergonya dir que em vaig equivocar de dia, i per això no vaig anar-hi.