Durant uns anys de la meva vida, vaig ser afortunat de tenir un sogre que posseïa, a la seva casa de camp, una col·lecció de la revista El Jueves. Ara no recordo si la col·lecció arrencava des del primer número, però segur que abastava des dels començaments fins als anys noranta-i-tants. No trobaria adjectius per explicar com em vaig divertir amb sèries com Historias de la puta mili, Makinavaja el último choriso, Clara de noche, Martínez el Facha, Grouñidos en el desierto, Pedro Pico i Paco Vena, Mamen, El Profesor Cojonciano, Historias Fermosas o els acudits que s’inventava el gran Jaume Perich, generalment amb gats irreverents com a protagonistes. Ser lector d’El Jueves va ser un plaer.
I no sols un plaer retrospectiu. Després de l’etapa que col·leccionava el meu exsorgre en va venir una altra, fortament marcada per ninotaires que ja eren de la meva generació. Singularment, Manel Fontdevila i Albert Monteys varen aportar nous grafismes, nous punts de vista i nou sentit de l’humor a la revista (també en varen ser directors, en diferents moments) i ens varen fer feliços amb sèries com Tato, en moto y sin contrato, La Parejita, S.A. o Para ti que eres joven! Fontdevila i Monteys provenien del fanzine Mondo Lirondo, que va revolucionar el món del còmic barceloní a començaments dels noranta amb la seva exacta barreja entre la línia clara europea i l’ underground nord-americà. I, seguint la seva estela, es van incorporar a la nòmina d’El Jueves ninotaires excel·lents com Bernardo Vergara, Manuel Bartual, Isaac Rosa, Guillermo, Paco Alcázar, Malagón i Luis Bustos. Tots aquests, més els susdits Monteys i Fontdevila, han decidit deixar El Jueves després d’haver patit l’episodi de censura que suposo que ja coneix tothom. A l’actual empresa editora de la revista, RBA, no se li ha acudit res més que censurar una portada en què es feia broma sobre la successió dinàstica entre Joan Carles i Felip de Borbó. No tan sols això, sinó que algú de l’empresa va puntualitzar que El Jueves no podia caricaturitzar més la Corona a la portada: si de cas a les pàgines interiors. De manera que El Jueves, la revista satírica que des de sempre i fent honor al seu nom ha sortit els dimecres, va haver de sortir aquesta setmana amb un dia de retard, per substituir la portada sobre els Borbons per una altra sobre Pablo Iglesias, que encara no s’ha avesat a fer pressió sobre els mitjans.
Parlem d’una revista que ens ha fet riure (de vegades, molt) durant una trentena d’anys, però que ha entrat en un cicle que no fa ni mica ni gota de gràcia. El Jueves, com recorden els seus mateixos responsables, havia protagonitzat enfrontaments directes amb la casa reial espanyola, que sempre s’havien resolt amb una bona dosi de fair play per les dues bandes. Es veu que, esgotada la Transició, el fair play s’ha acabat, i que tornem als pitjors temps de la censura. Honor a El Jueves, que potser no per casualitat ha tingut sempre com a mascota un bufó d’aquells que feien riure els reis de l’antiguitat.