El vodevil dels currículums

El sainet polític d'aquest estiu és la desfilada de currículums falsos que apareixen dins el PP, Vox i el PSOE, i que de moment ha comportat la dimissió de tres càrrecs públics: Noelia Núñez, que era diputada pel PP al Congrés i que s'havia inventat fins a quatre llicenciatures (li espera un futur ben pagat a la televisió porqueria), el conseller de Gestió Forestal i Món Rural de la Junta d'Extremadura, Ignacio Higuero (de Vox, una llicenciatura inventada) i el molt veterà dirigent dels socialistes valencians, el PSPV, José María Ángel Batalla, que havia estat alcalde, senador i secretari autonòmic, i que fa poc havia estat nomenat comissionat del govern per a la reconstrucció després de la DANA (currículum sota investigació de la Fiscalia Anticorrupció). Són les úniques dimissions, però no els únics casos. En particular el PP, fidel a la mala punteria amb què condueix la seva campanya contra la corrupció i les martingales en la vida pública, és com sempre el partit que acumula, amb diferència, més casos de dirigents que han volgut falsificar el seu expedient acadèmic (és digna de memòria la fulgurant trajectòria universitària de Pablo Casado).

Què ho fa, que tanta gent a la vida política espanyola vulgui fer veure que posseeix una titulació que en realitat no té? Evidentment, la impostura respon a la pretensió d'aquestes persones de fer-se passar per qui no són, i per tant, d'enganyar la ciutadania, els votants, els contribuents. Podem interpretar que existeix la intenció de presentar unes credencials que els permetin grimpar més amunt i més de pressa en els escalafons del poder. I al capdavall segur que hi trobarem, per força, la vanitat, les ganes d'adornar-se, de comparèixer en públic de la manera en què aquestes persones se somien a elles mateixes.

Probablement hi ha bastant de tot això. Però, a més, en el rerefons hi ha els elements consuetudinaris. D'una banda, allò que en la tradició espanyola s'anomena picaresca, i que no és més que el sentiment de qui es creu més llest que els altres malgrat no passar de ser un autèntic gamarús. De l'altra (segurament relacionada amb l'anterior, però més perversa) hi ha una certa tradició de relacions conflictives amb el món del coneixement, la cultura, les arts i les ciències. D'una banda hi ha l'anhel dels estudis com a element de validació o com a instrument d'ascens social, però de l'altra hi ha el recel contra el coneixement i la cultura, un odi potent que se sol veure frenat pel fet que exhibir-lo fa més aviat vergonya, però que ara també és reivindicat sense complexos pel trumpisme americà i totes les seves rèpliques europees. D'una banda, canya als universitaris i a la gent de la cultura; de l'altra, jo també soc tan universitari i sé tant com el que més. El resultat, grotesc per no variar, és visible en episodis com aquest dels currículums falsos. També en certs mitjans que volen fer veure que posseeixen claus de l'actualitat que ningú més no té, i en la immensa quantitat de fantasmes que pul·lulen pels submons de les xarxes socials.