Vot d'aglutinació
La nova cucavela de Pedro Sánchez en forma d'avançament electoral ha tingut la virtut de sortir al pas dels experts en pilotes passades que, dilluns al matí, estaven pletòrics. No tan sols havien vist a venir els resultats de les municipals i autonòmiques des d'hores lluny (però curiosament no n'havien dit ni ase ni bèstia), sinó que, lluny de donar-se per concernits, tenien una ocasió daurada per treure la bilis contra els seus gòl·lums de referència, que curiosament no són els partits d'extrema dreta, sinó els partits de l'esquerra espanyola i de l'independentisme català. Amb el posat solemne que els és propi, els membres i membresses de la Fraternal Xarlatana peroraven sobre ineptituds i traïcions, i exercien ben a pler de futuròlegs de la nit anterior.
El que no havien vist a venir, també curiosament, va ser la resposta de Pedro Sánchez, una nova sortida endavant que va propiciar el comentari pavlovià del manual de resistència publicat pel personatge. Li sortirà bé o malament, però el que és segur és que esperant a desembre les expectatives per al PSOE no millorarien: al contrari, amb una dreta i una extrema dreta crescudíssimes, el renou ambiental durant el proper mig any no faria res més que consolidar la moral de victòria del PP i de Vox (i aprofundir, en contraposició, la moral de derrota d'esquerres). Així, l'avançament electoral és la manera d'intentar curtcircuitar l'eufòria ultradretana: entre altres coses, substitueix el període de negociacions que s'anava a encetar per un nou període electoral, que a la vegada desembocarà en un estiu previsiblement calent en tots els sentits i àmbits possibles.
L'apel·lació de Sánchez a un vot d'aglutinació amb l'únic argument d'aturar la dreta té com a objectiu la retenció del poder, que com sabem és la primera, i pràcticament única, norma per la qual es regeix la praxi política del president espanyol. Això no treu, tanmateix, que l'emergència democràtica no sigui certa. Apareixeran propostes de fronts d'esquerres repartits arreu d'Espanya i dels Països Catalans, així com el front independentista que ja ha proposat Junts, i és quasi segur que la idea de la “gran coalició” PSOE-PP ressorgirà de sa pròpia desferra, com diu el salm, si no ho ha fet ja quan surti aquest article.
Tot plegat, just abans que Sánchez entri a ocupar la presidència de torn en una Unió Europea que veu com el sud se li va omplint de governs i marees neofeixistes, populistes o proclius a les dretes més extremoses. Podem discutir (de fet, cal que ho fem) com hem arribat fins aquí, però Sánchez, com sol passar amb ell, té raó almenys en una cosa: hi ha una altra urgència encara més peremptòria, i és mirar de contenir l'hemorràgia. El recurs a jugar amb la convocatòria electoral és desesperat i, en conseqüència, gens elegant. El mateix Sánchez en va fer ús fa quatre anys, però de forma inversa: va repetir les eleccions per mirar d'estalviar-se governar amb Unides Podem. Li va sortir a mitges: va guanyar les eleccions, però igualment va haver de fer vicepresident Pablo Iglesias. Ara, el vaitot és encara més arriscat.
