Vox, Sánchez i el control del temps polític
1. Sense embuts: el PSOE pateix a Extremadura una fuga de votants considerable que expressa una decepció profunda dels seus electors; el PP guanya però no arrasa, posant en evidència les seves conegudes limitacions; i Vox és el triomfador estratègic, amb la cavalleria preparada per estirar la dreta cap al seu espai mental, l’autoritarisme postdemocràtic que va deteriorant les institucions de les democràcies liberals a tot Europa.
Per què aquestes eleccions han obert totes les portades? Senzillament perquè són les primeres d’un cicle que haurà de culminar amb unes generals com a més tard el 2027. Amb el PP demanant eleccions anticipades gairebé des del començament de la legislatura, Pedro Sánchez, que ha fet de la seva figura de resistent contra l’envestida reaccionària un capital gairebé exclusiu, està atrapat en un partit del qual n'emergeixen imatges d’unes clavegueres a vessar, on la corrupció i l’assetjament sexual fan notícia quasi diària. El PP i la seva premsa espremen a tot drap els escàndols socialistes per tapar el seu llarg historial d’abusos de poder, que han anat configurant arreu on n'han tingut.
Què és el que ens hem trobat a Extremadura? Res que no fos esperat. El càstig al PSOE era previsible des del moment que els assenyalaments i acusacions han arribat a la Moncloa, provocant la sortida de personatges de l’entorn immediat del president. Molts votants socialistes s’han quedat a casa i altres han anat al PP. I Sánchez ha d’entendre que la seva imatge de líder de llarg recorregut flaqueja. Se li nota dia a dia en l’expressió, malgrat el seu innegable voluntarisme.
2. El PP és incapaç de construir i explicar un projecte polític alternatiu. Entregat a l’estratègia de Feijóo de criminalització permanent del president Sánchez, sense una sola idea ni un sol senyal que imprimeixi caràcter propi a la seva política, porta tota la legislatura gratant a veure què troba i aprofitant qualsevol denúncia dels mitjans, independentment de la seva consistència, sense aportar valor afegit. Només soroll.
El resultat de tot plegat és l’escenari actual del qual Extremadura ha aixecat acta. Qui marca la pauta del canvi és Vox. Mentre Feijóo brama, Abascal desplega la promesa de la redempció patriòtica. I així va guanyant espai, explotant les pors de la gent, assenyalant els dolents de sempre: els nacionalismes perifèrics, els immigrants, les polítiques de gènere i les esquerres com a enemics de la pàtria portadora de valors eterns. I Pedro Sánchez, aferrat a la presidència, queda com a darrer resistent, disposat a aguantar fins al final, amb l’esperança que la pugna entre Vox i el PP li permeti salvar els mobles. Què busca? Que Vox posi en evidència el PP fent-li assumir les estratègies i les exigències ideològiques de l’extrema dreta per aparèixer com a redemptor de la pàtria en crisi. És dir, que l’autoritarisme postdemocràtic adquireixi carta de naturalesa per mobilitzar la ciutadania en contra.
De manera que ara mateix, en la mesura que Vox mossega terreny dia a dia a la dreta, hi ha una certa coincidència estratègica entre l’aposta per la resistència de Pedro Sánchez, disposat a aguantar fins al final de la legislatura per posar en evidència la impotència del PP enfront de Vox, i l'agitació permanent d’Abascal per ocupar l’espai mental conservador al ritme de les extremes dretes europees. Extremadura constata que la resistència de Sánchez cada vegada sembla més il·lusòria, però el mateix temps confirma l’amenaça que el president assenyala: Vox al poder, tutelant al PP.
3. ¿És versemblant que aquesta situació es pugui realment allargar fins al 2027? Les ambigüitats al voltant de Sánchez creixen. Què sabia i què no sabia? Què se li pot imputar per acció o per omissió? Les acusacions judicials a persones del seu entorn no paren i els espais de foscor són grans, agreujats ara amb les denúncies d’assetjaments sexuals. I, tanmateix, un resultat com el d'Extremadura dona raons per pensar que Sánchez intentarà resistir fins al final amb l’esperança que Vox segueixi cavalcant i empetitint Feijóo i companyia i això provoqui certa reacció ciutadana.
En tot cas, politiqueries a part, ara mateix el que és alarmant és el pes que està conquerint l’extrema dreta a Espanya. I no sembla fàcil que hi pugui haver un moment de lucidesa en què PP i PSOE (i alguns partits perifèrics) siguin capaços d’arribar a algun acord per aïllar Vox i evitar que l’extrema dreta passi a ocupar poder. Molt hauria de canviar el PP, on sembla que ja es dona per descomptada l’aliança amb els neofeixistes. La qual cosa aporta motius de resistència a Pedro Sánchez, que podria plantejar unes eleccions en blanc o negre (democràcia o feixisme), malgrat que cada vegada se’l veu una mica més apagat del que caldria per emprendre una aventura d’aquesta envergadura. ¿Hi ha alternativa?