La vulnerabilitat de les democràcies
Els moviments polítics i d’opinió dels darrers temps ens sorprenen pel qüestionament de la democràcia com a règim polític. Donem per fet que la democràcia és el règim polític desitjable, normal i permanent un cop assolit. En canvi, la història ens recorda contínuament com és de vulnerable una democràcia. Impressiona veure que els Estats Units –la democràcia més antiga de totes les que actualment existeixen– podria suprimir-la. Com en prou precedents que coneixem, això pot fins i tot passar per decisió democràtica.
Els anys trenta del segle passat van viure la mort de molts règims democràtics. L’ascens del militarisme, del feixisme i del nacionalsocialisme van aixecar tempestes que van desequilibrar l’arrelament de la democràcia, sovint precari. En els darrers anys estem veient la mort d’una bona colla més i el deteriorament d’altres. Cada elecció pot ser la darrera. Per evitar-ho cal que les parts que es disputen democràticament el poder estiguin d’acord a cedir-lo si no tornen a guanyar-lo, però hi ha massa casos en què això no passa. La polarització creixent hi ajuda.
La democràcia és filla d’un equilibri polític inestable. Ha de ser engrescadora al llarg del temps, i sovint no és el cas. Fàcilment ens trobem que les condicions que han permès arrelar a una democràcia són mutables i poden desaparèixer. Els qui volien la democràcia poden canviar d’opinió o poden morir i deixar el lloc a generacions partidàries de solucions no democràtiques que els poden semblar més favorables als seus interessos o ideologia.
Quins problemes podem identificar als quals caldria estar amatents? Essencialment, les ferides que grans impactes militars, polítics, econòmics o socials hagin pogut deixar. Si són guerres, les postguerres poden ser desastroses. Si han estat positives com en el cas de la post-Segona Guerra Mundial, són excepcionals. Però la post-Primera Guerra Mundial va ser calamitosa, i va deixar tota mena de ferides que van anar empitjorant fins a propiciar la Segona Guerra Mundial.
No existint guerres en el nostre passat recent, ens podem preguntar què pot causar-ne. Ara veiem com els conflictes comercials són un bon brou on es pot coure la voluntat de guerrejar. Però a Europa hi ha dues ferides que no són llunyanes i que són importants. Potser no portaran guerres, però poden portar trencaments dels consensos socials. La més propera és la Gran Recessió i les polítiques de reducció extrema de la despesa –els austericidis–. S’han estudiat els efectes de polítiques monetàries contractives després de la Primera Guerra Mundial i les conseqüències no van ser positives enlloc, ben al contrari. Democràcies molt primerenques i fràgils van haver de gestionar retallades monumentals a conseqüència d’hiperinflacions o de grans moviments de població. Molts anys després, les polítiques d’austeritat imposades arran de la Gran Recessió i la crisi de l’euro des del Banc Central Europeu, promogudes des de l’àrea monetària germànica, van fer molt de mal. Les legislacions que es van adoptar per reduir la despesa pública han deixat ferides que no es curen fàcilment.
L’altra ferida recent és la caiguda de la Unió Soviètica i dels règims de socialisme real a l’Europa de l’Est. La manca d’ajut occidental –la manca d’un Pla Marshall– va deixar ferides molt fondes de les quals han sortit líders com Putin. Des de la Unió Europea creiem que hem ajudat molts d'aquests països, però vam trigar massa, i sovint no hem aconseguit ni que es reconegui l’esforç fet. La inestabilitat política a l’Europa de l’Est s’alimenta d’aquesta rancúnia. “Europa” té la culpa de tot. La nostra impotència davant de la invasió russa d’Ucraïna ho diu ben clar.
Per altra banda, a l’Europa Occidental les polítiques redistributives promogudes per les esquerres, tan populars en anys de bonança, poden resultar agressives per a aquells que les han de pagar i que no se’n beneficien. Unes classes mitjanes cada cop més pobres poden sentir-se expropiades, i aquest sentiment no alimenta reaccions moderades sinó reaccions passionals. És el que veiem que passa amb la immigració massiva, convenient per obtenir mà d’obra barata, però que provoca la competència entre nacionals i immigrants pels beneficis de l’estat del benestar.
També passa amb la disputa entorn de la propietat immobiliària: molts petits propietaris tenen por de ser expropiats. Curiosament, ningú no reacciona davant les fortunes gegantines, que poden seleccionar quants impostos paguen i on els paguen. El capital financer –abans culpabilitzat– avui ha estat absolt fiscalment en l’opinió pública, mentre que el capital immobiliari ha estat declarat culpable. La por a l’expropiació és perillosa: mou muntanyes i canvia ideologies. Cada por, cada rancúnia, cada ferida, és perillosa per a la democràcia si aquesta no sap tractar-les adequadament.