Xarxa Muntadas

Probablement, el projecte més antic de Muntadas, i que ha tingut una vida més àmplia, no sigui cap de les seves sèries més àrdues i recognoscibles, algunes d’elles encara obertes en l’actualitat, com Political advertisements, iniciada amb Marshall Reese el 1984; On Translation, que va arrencar fa tres dècades, o Between the Frames, que es va estendre des del 1983 fins al 1993. Possiblement, el projecte de més envergadura realitzat per Muntadas és la construcció d’una xarxa d’interlocucions que va anar creixent de manera exponencial a mesura que les seves propostes es desenvolupaven en contextos diversos al llarg d’una geografia sociopolítica que, vista avui, sembla inabastable, gairebé ubiqua.

Connectar amb agents de diferents procedències i alhora connectar-los entre si és, per a Muntadas, alguna cosa més que una agenda acumulada després d’anys de professió. M’atreviria a dir que es tracta d’una metodologia de treball, una manera de fer comunitat.

Quan encara no existia l’ús i sobretot l’abús d’“els afectes”, quan no estava de moda apel·lar a “les cures”, artistes com Muntadas practicaven una mena de política de la proximitat que en realitat era un ensenyar l’ofici sense gaires elogis, amb exigències que propiciaven la reavaluació crítica de les pròpies conviccions, sempre intentant sortir de les endogàmies localistes o dels guetos d’afinitat que tant conforten i tant redueixen. Per a molts de nosaltres Muntadas va ser un dels primers artistes que estudiàvem i després es va convertir en algú a qui recorríem per contrastar posicionaments.

Aquesta xarxa d’afinitats i d’interpel·lació s’ha desplegat, no obstant això, en camps diversos. Penso, per exemple, en l’àmbit de la pedagogia, en els innombrables workshops impartits per Muntadas a tot el món, el primer dels quals es remunta al 1974, quan, al costat de Bill Creston, va convertir la Sala Vinçon en un taller de realització de vídeo.

Des del departament d’arquitectura del MIT fins a la IUAV de Venècia, on va ser professor durant molts anys, passant per nombroses universitats a França, el Brasil, l’Argentina, Amèrica del Nord, Austràlia, el Japó i la Xina i espais com el Banff Center (Alberta), el Politècnic de València, l’Arteleku (Sant Sebastià) i Le Fresnoy (Tourcoing), existeixen almenys cinc generacions d’artistes que van iniciar la seva marxa assistint a seminaris, cursos i classes de Muntadas. I cal dir que van accedir a un mode particular de comprendre el treball en l’art des del rigor ideològic, la recerca històrica i les metodologies procedimentals.

Per a qui?

Ho va condensar el 2013, quan va impartir la lliçó inaugural del Laboratori Arti Visive a la Universitat de Venècia (IUAV). El títol d’aquesta ponència és Reflexions sobre la metodologia del projecte. Sis anys més tard es publica en castellà, com un petit volum a càrrec de La Escocesa, fàbrica de creació anàloga barcelonina.

Malgrat la seva brevetat, l’assaig conté deu capítols que analitzen, des de perspectives metodològiques, diversos condicionants que afecten el desenvolupament dels projectes artístics. El primer apartat indaga en la noció de projecte, mentre que l’últim s’atura en el feedback rebut per un autor al presentar públicament els seus treballs. Entre l’un i l’altre hi ha seccions que parlen de la recerca, el pressupost, el calendari…

El text podria semblar un manual o una recapitulació al voltant de la pràctica de Muntadas. No obstant això, al llegir-lo ens adonem que els seus enfocaments no són prescriptius, sinó que estan plens d’interrogants. A més, després de cada episodi apareix una pregunta dirigida a un temps i a una audiència difusos: “Qui?”, “Què?”, “Per què?”, “Com?”, “On?”, “Quan?”, “Per a qui?”, “Quant costa?”.

La xerrada impartida per Muntadas torna a posar sobre la taula un altre procés històric: el que es va iniciar a la fi dels seixanta i principis dels setanta del segle passat, quan van tenir lloc les grans impugnacions contra la mercantilització de l’art, la fetitxització de l’obra i l’estatut heroic de l’artista.

Llavors es va obrir un panorama que potser avui llegim de manera massa homogènia, com un simple gir de les nomenclatures amb les quals s’expressaven els nous llenguatges. Encara que aquest canvi de paradigma tal vegada va necessitar una reestructuració integral i no sols en l’ordre de les terminologies, va necessitar aquestes mateixes interrogacions que, dècades més tard, continuen obertes.

No existeix una història fílmica, diu Jean-Luc Godard, sinó història(es) del cinema. De la mateixa manera, l’especificitat de cada treball de Muntadas genera marcs metodològics diferents, mai intercanviables, fins al punt que podríem dir que és el projecte qui fabrica els seus mètodes, i no al revés.

El filòsof Peter Sloterdijk deia que la història de la filosofia podia entendre’s com una magna correspondència amb múltiples remitents, en la qual Plató enviava “missives” a Hegel, encara que qui responia era Marx, el mateix que contestava un telegrama de Hannah Arendt o un requeriment de Pitàgores. De la mateixa manera podríem entendre els projectes de Muntadas: a la manera d’un abeurador d’idees i posicions públiques que hem alimentat i que ens han alimentat des de la fricció i el compromís, sense autocomplaença i a favor de la complexitat, una de les paraules que més utilitza Muntadas i que avui és tan difícil de declinar col·lectivament.