La Xina aprofita el buit de Trump

No s'han de confondre les fotos del president xinès, Xi Jinping, amb el seu homòleg rus, Vladímir Putin, i el líder nord-coreà, Kim Jong-un, a la desfilada celebrada a Pequín pel Dia de la Victòria amb un nou ordre mundial. Xi no està en posició de liderar res. Però veu un buit internacional de lideratge i no deixa passar l'ocasió d'aprofitar-lo.

El que és realment important no és la desfilada militar a la plaça Tiananmen de la setmana passada, sinó la llista de convidats a la cimera precedent de l'Organització de Cooperació de Shanghai (OCS), la més gran des de la seva fundació el 2001. Davant d'una Casa Blanca unilateralista, les polítiques de la qual canvien segons l'humor del president nord-americà, Donald Trump, nombrosos líders mundials (la immensa majoria vinguts de l'Àsia i el Sud Global) van anar a Tianjin amb un objectiu comú: el desig compartit de diversificar les seves relacions, en detriment dels Estats Units.

Al que jo anomeno món G zero (on cap país no té capacitat ni voluntat per fixar regles globals, i on els Estats Units no només semblen cada cop més impredictibles sinó també cada cop menys fiables), tenir opcions s'ha convertit en un tresor. I aquí, la distinció entre ser impredictible i no ser fiable és important. Ser impredictible pot ser útil com a eina tàctica per desestabilitzar els adversaris i encoratjar els aliats. Avui l'OTAN és més forta que abans de la primera presidència de Trump, cosa que es deu en part al fet que el seu caràcter imprevisible (juntament amb la decisió de Putin d'envair Ucraïna) va obligar els europeus a augmentar la despesa en defensa i sumar dos nous membres a l'aliança. Però no ser fiable té l'efecte contrari, ja que anima tots els actors (amics inclosos) a protegir les seves apostes.

En comerç, tecnologia i seguretat, Trump va imposar aranzels generals, va retirar els Estats Units d'acords formals i va obligar fins i tot aliats propers a acceptar negociacions purament transaccionals. De seguida, els països han adoptat una actitud defensiva, i donen a la Casa Blanca victòries (una concessió no recíproca per aquí, una baixada d'aranzels per allà) per evitar una major escalada. Però també estan buscant alternatives (pel que fa a vincles comercials, infraestructures financeres i cadenes de subministrament) per reduir l'exposició futura a canvis en les polítiques dels Estats Units.

La Xina n'ha pres nota, i es presenta com un actor estable, compromès amb el multilateralisme, el compliment d'acords a llarg termini i lano-ingerència. El missatge va ser explícit a Tianjin: nosaltres, a diferència dels Estats Units, mantindrem els nostres acords. I està arribant als seus receptors, no pas perquè creguin que d'un dia per l'altre la Xina s'ha convertit en un poder hegemònic benèvol, sinó perquè és l'únic actor que té les dues coses necessàries per ancorar una estratègia de cobertura a llarg termini ara que ja no es pot confiar en els Estats Units: escala i una formulació de polítiques coherent.

Xi va aprofitar la cimera de l'OCS per presentar una alternativa multipolar sobiranista a l'ordre liderat per Occident, criticar les "mesures coercitives unilaterals" de Trump i afegir una nova "iniciativa de governança global" a les plataformes pròpies que promou. La declaració conjunta de la cimera va ser un reflex de les paraules de Xi, i els membres van acordar crear un altre banc de desenvolupament per facilitar les transaccions amb monedes nacionals com a substitut del dòlar. Són resultats (com calia preveure) modestos, però la imatge que transmeten és potent: fins i tot governs que no comparteixen necessàriament la cosmovisió de la Xina i que preferirien col·laborar amb els Estats Units estan buscant opcions per generar resiliència.

L'exemple més transcendent és l'Índia. El primer ministre Narendra Modi va visitar la Xina per primera vegada en set anys i es va reunir amb Xi (i amb Putin) a Tianjin en un moment en què la relació del seu país amb els Estats Units s'està tornant més conflictiva i volàtil. Tot i que entre la Xina i l'Índia ja s'estava gestant un desglaç des de l'any passat, van ser les diferències personals amb Trump (que va imposar aranzels del 50% a les exportacions índies als Estats Units) les que van portar Modi a buscar més protecció. L'Índia està avisant que té opcions per resistir la pressió dels Estats Units.

Per descomptat, la Xina no substituirà els Estats Units com a principal soci estratègic, econòmic i tecnològic de l'Índia. Aquest país i la Xina encara són adversaris estratègics, amb disputes frontereres i interessos contraposats a tot el sud de l'Àsia (des de Bangladesh i el Tibet fins a les Maldives), i el sentiment de la població índia cap a la Xina continua sent desfavorable.

A més, l'estreta relació de la Xina amb el Pakistan en temes de seguretat, igual que la creixent vinculació de l'Índia amb el Japó i les Filipines, continua sent una font de desconfiança mútua. Modi va viatjar al Japó abans de la seva arribada a Pequín, i no va ser present durant la desfilada militar de Xi. L'Índia va ser l'únic membre de l'OCS que no va voler donar suport a la Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda al comunicat de la cimera, senyal que encara prioritza la relació amb Occident. Per molt positiu que sigui per a l'estabilitat mundial, el desgel sinoindi continuarà sent acotat i oportunista. Hi haurà certa flexibilització econòmica selectiva i certa desescalada prudent a les tensions frontereres, però no un gir estratègic.

Així mateix, la impossibilitat de confiar en els Estats Units millora de forma marginal la posició de l'OCS, però no la converteix en un equivalent sota lideratge xinès de l'OTAN o del G-7. Tot i que el que va fer la Xina la setmana passada va ser una demostració formidable de poder de convocatòria, la seva capacitat per organitzar accions col·lectives continua sent limitada. Les seves iniciatives globals en matèria de seguretat, desenvolupament i intel·ligència artificial fan pensar que és millor publicitant-les que mostrant resultats concrets. L'OCS ja ha transcendit els objectius originals de lluita contra el terrorisme i contra el canvi climàtic, però no ha trobat un propòsit unificador. És un club amb cada cop més socis els interessos divergents dels quals (des de l'antagonisme entre l'Índia i el Pakistan fins a la desconfiança de l'Àsia central cap a Moscou) impediran una coordinació profunda.

La influència diplomàtica de la Xina encara és molt inferior a la seva importància econòmica. En els conflictes que tenen lloc lluny de les seves fronteres, la seva retòrica encara tendeix a anar per darrere de les seves accions. L'OCS es farà sentir més, però no serà més rellevant en les grans qüestions de seguretat. No tindrà cap efecte sobre Ucraïna o Gaza en un futur pròxim.

Així i tot, la creació progressiva d'una nova infraestructura mundial (inclòs un nou banc de l'OCS, en la mesura que estigui ben finançat, que operi juntament amb el Banc Asiàtic d'Inversió en Infraestructura i el Nou Banc de Desenvolupament dels BRICS, i més acords sobre l'ús de divises nacionals, més mecanismes antisancions i més coordinació sud-sud) pot generar resultats importants més endavant. Són passos petits, però amb el temps facilitaran la diversificació en detriment dels Estats Units i faran més difícil retrotreure-la en el futur. L'unilateralisme nord-americà ha posat en relleu els costos de la dependència excessiva i ha donat a la Xina una oportunitat evident. En té prou de presentar un contrast simple: almenys som coherents. En un món G zero, això importa més que la perfecció.

Per als Estats Units, la solució és òbvia: tornar a ser un soci fiable. No imposar aranzels sorprenents a països aliats, no retirar-se d'acords que va costar molt negociar, mostrar més coherència en el compliment de compromisos que durin més que un cicle de notícies. Mentre això no passi, els altres països continuaran buscant opcions i el centre de gravetat del món anirà desplaçant-se a poc a poc cap a l'est.

Copyright Project Syndicate