Vigo, rescatat de l’oblit
A través de l’obra d’un fuster, fill d’un modest moliner, ens adonarem del petits que ens hem fet perdent patrimoni i memòria del Pirineu, també de que podem tornar a créixer
Fa pocs dies s’ha publicat per primer cop un gros llibre escrit vers l’any 1912. Es tracta de Records de les danses antigues de la meva terra, d’Enric Vigo i Rabasa, un autor desconegut, nascut prop de Sort vers 1865. D’ofici fuster tota la seva vida, una de les seves primeres feines fou a la construcció del Seminari de la Seu, i la segona a les obres de la fàbrica tèxtil del Tort d’Alós a Rialp. Avui ja no s’hi fabriquen mantes, hi ha un bloc de pisos, i de seminaristes, bé, tampoc se’n fan massa.
La passió de Vigo però, des de ben petit, era la música. Havia après a tocar d’oïda molts instruments i havia tocat a moltes festes majors del Pallars i l’Alt Urgell, fins que emigrà a Barcelona el 1887. A Barcelona va aprendre solfa, cantà i tocà en esglésies, orfeons i teatres. Catalanista fervent i veient l’auge la sardana va pensar que a Barcelona també es podien ballar les danses dels Pallars, com el Ball pla o l’Esquerrana. Ell que en sabia les músiques i les havia ballat fou el primer qui ensenyà a ballar-les. D’aquestes ballades, entre 1905 i 1908, en van néixer els primers grups de danses populars o esbarts de Barcelona. Encara avui podem trobar la petja de Vigo en el repertori dels esbarts.
El 1912, malalt i cansat de veure com es manipulaven i malmetien músiques i danses, redactà el seu llibre. L’any 1924, poc abans de la seva mort, Vigo retirat a Senterada va fer amistat amb un jove Ramon Violant, el futur etnògraf del Pallars i del Pirineu. El manuscrit de Vigo fou adquirit per a l’Arxiu de l’Obra del Cançoner i restà amagat durant tota la dictadura i més enllà, fins al 1990, quan passats els perills, tot l’arxiu fou dipositat a Montserrat. Ara, dins la col·lecció “Biblioteca Ramon Violant i Simorra” de Garsineu de Tremp i de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, es publica l’obra inèdita de Vigo. Tants anys després, fem tard, però l’obra de Vigo potser ens ajudarà a entendre la vida del Pallars del segle dinou a través de les cançons, la música, la dansa i els rituals de les festes majors i les confraries. A través de l’obra d’un fuster, fill d’un modest moliner, ens adonarem del petits que ens hem fet perdent patrimoni i memòria del Pirineu, també de que podem tornar a créixer.