60 anys de mitjana: Barcelona bat el rècord d'edat dels seus aspirants a alcalde

BarcelonaQui és l'alcalde més jove de la història de Barcelona? Fa 44 anys de les primeres eleccions després del franquisme i el títol el continua ostentant precisament qui va guanyar aquells comicis, Narcís Serra, que va rebre la vara d'alcalde amb 36 anys. Des d'aleshores, la capital ha anat experimentant un envelliment progressiu dels candidats a alcalde fins a arribar al 2023, l'any en què es batrà el rècord d'edat: 60,3 anys de mitjana entre els líders dels grups amb representació al consistori. La presència a la llista d'Ernest Maragall, el més veterà de tots els alcaldables, amb 80 anys, i de Xavier Trias, que enguany en farà 77, fa pujar la mitjana, però no és un fet aïllat. No cal anar gaire lluny per trobar el rècord vigent fins ara: el 2019 va ser de 57,8 anys, però és que el 2015 quedarà com el tercer registre més elevat, amb 53,3 anys de mitjana.

La més jove a les urnes serà l'actual alcaldessa, Ada Colau, que ocupa el càrrec des dels 41 i que aquest mes de març en farà 49. Els partits acostumen a introduir a les llistes candidats de totes les edats, però entre els líders no n'hi haurà cap amb seient al ple municipal més jove que ella, si no és que la CUP torna a l'Ajuntament: Basha Changue en tindrà 39. "Si tenim una ciutat envellida és normal que els candidats també s’envelleixin. Han de connectar el màxim possible amb el seu electorat", apunta Jordi Pacheco, degà del Col·legi de Professionals de la Ciència Política i de la Sociologia de Catalunya.

Fa quatre anys Maragall, amb 76, ja va ser el més veterà de la contesa i aquest fet no el va perjudicar. Al contrari, ERC va guanyar per primera vegada les eleccions a Barcelona. Xavier Trias, quan en tenia 65, també va ser el vencedor en les eleccions del 2011, en l'única victòria de CiU a la capital. Però el 2015 va ser Colau, amb 41 anys, la triomfadora i era la més jove entre els principals candidats. "Se’ls ha de jutjar pel seu lideratge, capacitat de gestió, idees, i si connecta o no amb l'opinió pública. No per la seva edat", reflexiona Pacheco.

"S’ha d’anar molt amb compte de no caure en la discriminació per qüestió d’edat. Una noia de 25 anys té tanta capacitat per ser candidata com un senyor de 80 anys. No indica res a favor ni en contra", alerta Pacheco, que, tot i això, està convençut que l'edat pot jugar un rol rellevant en la comunicació política dels partits. De forma subtil, es dirà que algú jove no té experiència i que algú gran no té la vitalitat necessària per dirigir un ajuntament. O un país. Un François Mitterrand de 49 anys veia massa vell Charles de Gaulle (75) en les presidencials del 1965, però, en canvi, es veia a si mateix en plena forma el 1988 quan amb 72 anys –i un mandat de 7 anys al davant– va derrotar Jacques Chirac, que en tenia 56. "Com que existeixen estereotips a la societat, és esperable que les candidatures els intentin explotar, però perquè funcioni han de ser molt subtils i han de jugar molt amb la comunicació no verbal. Si no, pot ser èticament reprovable", adverteix Pacheco.

El cas de la Generalitat

Quan hi ha un cas de polític longeu en el temps és normal que pressioni a l'alça l'edat mitjana dels candidats. Un bon exemple és el de Pasqual Maragall, que amb 41 anys va rellevar Narcís Serra com a alcalde el 1982 i va deixar l'ajuntament el 1995 quan en tenia 54. També ha passat a la Generalitat amb casos com el de Jordi Pujol, president durant 23 anys i que es va retirar quan ja en tenia 73. Ara bé, l'evolució entre les dues institucions és molt diferent. La mitjana d'edat dels candidats a l'Ajuntament no ha deixat de créixer: dels 41 anys del 1979 als 60 del 2023. En canvi, la mitjana dels aspirants al Govern no ha variat significativament durant tot aquest temps: estava en 52 anys el 1980 i es va situar en 49 en les eleccions del 2021.