Albiol prefereix perdre al Constitucional que passar per tou davant Ciutadans

Delegat A MadridVa ser Artur Mas qui després de la manifestació independentista de la Diada del 2012, la primera de les que vindrien i que li va deixar clar el full de ruta, va dir allò que tots plegats començaríem a transitar “per un terreny desconegut”, el que discorria més enllà de les fronteres de l’autonomisme. Els ha passat als partits sobiranistes i també a les formacions unionistes (o constitucionalistes, si ho volen, que ara tampoc vindrà d’aquí). D’aquí que tothom s’hagi vist obligat a improvisar més del que hauria volgut i moltes decisions s’hagin pres a contrapeu o canviant sobtadament d’opinió. N’és un bon exemple la decisió del PP català de presentar un recurs d’empara al Tribunal Constitucional contra la possibilitat que es debati al Parlament la moció d’inici del procés de Junts pel Sí i la CUP per convertir Catalunya en un estat independent en forma de república. Aquesta setmana passada, Rajoy també ha hagut d’improvisar: volia veure’s només amb Pedro Sánchez a la Moncloa i, finalment, s’acabarà veient amb tots els partits que a grans trets comparteixen la idea de la unitat d’Espanya.

La Moncloa no volia de cap de les maneres que es presentés el recurs d’empara. Per dos motius: el primer, perquè el consideren abocat a la derrota jurídica, i el segon, perquè hi veien donar satisfacció a una “ocurrència” d’Albert Rivera, que divendres insistia davant Rajoy que calia fer alguna cosa abans que el tema no es debatés. Rivera, però, va sortir de la reunió traient ferro al fet que el president espanyol no el secundés (“Discrepem sobre el moment processal del recurs, però toca fer pinya i l’important és evitar les conseqüències de la moció, que encara que s’aprovi no pot tenir efectes”).

La Moncloa no ho volia

Que no tindria efectes és el que garantien Soraya Sáenz de Santamaría i els serveis jurídics de l’Estat mitjançant un recurs immediat per evitar que la moció es desplegués. Rajoy va demanar als líders polítics confiança en l’aparell de l’Estat, que té, va dir, “instruments de sobres” per frenar els sobiranistes, i “no dedicar-se a debatre sobre les qüestions de procediment jurídic” quan estan “d’acord en el que és fonamental”.

Finalment, el PP ha cedit i secundarà Ciutadans, que podrà vantar-se d’haver dut la iniciativa. El temor dels populars a la puixança de Rivera, rival i soci potencial alhora, és total malgrat que Rajoy està segur que el “desafiament català” li ha donat un baló d’oxigen -un match ball, en diuen a Génova- que no pensa deixar escapar pensant en el 20-D.

El PSC pot acabar fent com el PP. Miquel Iceta no està entusiasmat amb el recurs d’empara, però prefereix fer pinya amb això i estalviar-se haver de fixar una posició conjunta en la línia del que ja va proposar Xavier García Albiol en la campanya del 27-S o Rivera amb el seu Pacte per Espanya. Iceta, defensor de la via federal -el desafiament independentista la va animar i ara la pot ofegar per la bunquerització dels constitucionalistes constatada per Pablo Iglesias-, està més còmode en pactes de formes que de fons, condemnats a perdre la votació.

El valor de la unanimitat del TC

I per què tan poques esperances amb un recurs d’empara que si prosperés impediria que el procés tornés a tenir ressò i evitaria que la temperatura política s’enfilés més? Bàsicament perquè està condemnat al fracàs jurídic. Només un Tribunal Constitucional entregat sense miraments a l’estratègia més dura i matussera de l’unionisme el tramitaria i, en segona instància, l’atendria i impediria el ple. I difícilment ho faria per unanimitat. La sentència de l’Estatut i la crisi que va provocar, que encara s’arrossega, van ser un correctiu per a la institució i, a partir d’aleshores, els seus dotze magistrats -ja no són els mateixos que el 2010- han preferit emetre dictàmens menys severs en les formes però aprovats per unanimitat per fixar amb claredat la posició estatal.

Per més que el TC sigui ara més conservador que fa cinc anys i estigui presidit per Francisco Pérez de los Cobos (que fins al 2011 va compatibilitzar la condició de magistrat i la de militant del PP i que estarà encantat de ser inflexible i prendre mesures contra qui no acati les sentències del tribunal), els precedents pesen massa. El 2005, quan l’Estatut va arribar al Congrés, el PP va intentar que la mesa no el sotmetés a debat per “inconstitucional”. El recurs es va desestimar i van demanar empara al TC, que els hi va negar amb l’aval fins i tot de la fiscalia. Exactament el mateix va passar amb el pla Ibarretxe. Tots dos es van debatre. El TC es pot posicionar sobre què aproven les cambres (ningú dubta que el text de Junts pel Sí i la CUP serà tombat per la via ràpida i per unanimitat quan s’aprovi), però la seva doctrina no limita la capacitat de proposta. Els constitucionalistes consultats per l’ARA la setmana passada coincidien en l’anàlisi.

La iniciativa a les cambres només s’ha limitat a les meses del Congrés i el Senat, que s’han negat a tramitar preguntes d’ERC o el PNB sobre la Casa del Rei amb l’argument que el rei és inviolable constitucionalment.

La petició d’empara és una maniobra per cohesionar l’unionisme que, si arribés a prosperar, posaria l’independentisme en un nou dilema, i l’obligaria a improvisar: s’hauria d’acatar la prohibició o, donant ja per bo el que diu la moció, hauria arribat l’hora de desobeir?