Un gest de Junqueras i una frase de Romeva: la investidura des d'Estremera

Crònica d'una visita a la presó el dia que Quim Torra defensa la seva candidatura

Tornant de la presó d'Estremera cap a Madrid el silenci és tan dens dins el cotxe amb què viatgem les tres persones que hem anat a visitar Raül Romeva, que gairebé es pot mastegar. Tots tres estem processant el que acabem de viure. Sense paraules. Mirant a l'infinit del paisatge de verds i marrons que envolta el centre penitenciari, solcat pel riu Tajo, i que és una postal idíl·lica que contrasta molt amb l'escenari de portes metàl·liques i vidres dobles que acabem de conèixer. Sobretot aquell moment, imaginat cent voltes, en què enmig d'un grup de presos comuns emergeixen rostres coneguts que caminen amb pas decidit cap als locutoris: primer el de Quim Forn, després el d'Oriol Junqueras i finalment el de Raül Romeva. És tot tan irreal que a la tornada amb cotxe penses que el que has vist ha estat en realitat una pel·lícula, un somni, una visió. Però no ho ha estat, perquè a la butxaca tens un paper que t'ha facilitat un funcionari on has pogut apuntar algunes de les frases que Romeva ha pronunciat des de darrere del vidre amb l'avidesa de qui sap que el temps corre, i que s'ha d'aprofitar al màxim. Però abans han passat coses. Moltes.

De lluny, des de la carretera, no puc evitar pensar que la presó, de tan nova, sembla un camp de concentració provisional amb una estranya torre de control. “¿A quién van a visitar?”, pregunta el vigilant de la barrera que ens ha de deixar passar. “Raül Romeva”, contestem. Veiem com busca el nom en una llista i ens indica cap a on hem d'anar. A dins de la sala retrobem cares que ja hem vist abans en el famós restaurant El Quijote, parada obligatòria dels qui van a visitar els presos. Són familiars del Quim Forn, tiets i una neboda. Una de les tietes ens diu que ja és la quarta vegada que hi va. Sorprèn la dignitat i l'enteresa d'unes persones grans que han fet un viatge de sis hores per carretera per veure el nebot. Parlem de les filles del Forn, de com se li assemblen i, de sobte, quan li faig notar que ella em sembla molt valenta, em respon traient-se importància: “És que el poble també ho és”.

De sobte, la segona sorpresa de la jornada. La porta s'obre i entren d'una revolada, a pocs minuts que comenci la visita, un mini estat major d'ERC (Sergi Sol, Raül Murcia –que tothom al partit coneix com a 'Muto'– i Miquel Martí Gamisans) acompanyant un home encara jove, però de cabells blancs, que em resulta familiar. És Xavier Sardà, que ve a veure Junqueras. Està emocionat i es mou amb nerviosisme entre la gent que espera per a la visita i que, aparentment, no el reconeix. No m'estranya, penso jo: aquí hi ha un biaix de gènere, majoria de dones, i molts pocs blancs. El perfil de la població reclusa no és neutre ni representatiu de la mitjana. Em saluda afablement i m'explica el motiu de la seva visita: aprecia el Junqueras, des de la discrepància ideològica, però amb el convenciment que el seu empresonament és una bogeria. “És una autèntica putada”, conclou lacònic. Després el veuré gesticular davant d'un Junqueras ferreny mentre pren notes amb aire frenètic.

"¿Tu estás en barrera, hoy?" "No, hoy me toca accesos". Dos funcionaris parlen despreocupadament mentre, amb gestos mecànics de tan repetits, van comprovant que ningú vol entrar cap objecte o substància sospitosa al locutori. Les portes s'obren i es tanquen, i el grup avança disciplinadament, en silenci. "Per funcionar bé aquí dins deu ser molt útil haver fet la mili", comenta Sardà. Finalment veiem els locutoris i una mena de lloc de comandament amb molts botons des d'on un funcionari vigila i acciona els sistemes de comunicació. Ho hem deixat tot a les taquilles, però la Diana, la dona de Romeva, ens ha avisat que si el funcionari està de bon humor ens pot deixar un boli i un paper. "Devolvédmelo después que no tengo más".

Entrem al locutori, un cubicle on amb prou feines hi caben tres persones assegudes i una quarta dreta, amb un vidre i un intèrfon. I llavors, el moment. Són ells. No hi ha dubte. Puc confirmar que Junqueras està més prim i colrat pel sol inclement de la Meseta. Forn deu passar menys hores al sol però també fa bona cara. I Romeva llueix uns bíceps propis de film presidiari. Tots somriuen i saluden, contents de veure cares conegudes, abans d'entrar als respectius locutoris. El nostre és al costat del de Junqueras. No em separa d'ell més d'un metre o metre i mig. I de Romeva a penes uns centímetres, els del vidre. Els tens a prop i molt lluny alhora. És difícil de pair.

"Què, com esteu?" Romeva ens fa la pregunta que nosaltres li hauríem de fer a ell, però tots tres ens hem quedat sense paraules en el moment més inoportú: abans de començar. La Carme Colomina i l'Helena Ricomà li fan arribar missatges d'escalf diversos i notícies que saben que el faran feliç, com que la seva filla Elda ha saltat més de 10,05 metres en triple salt. S'hi havia compromès i ho ha complert. I llavors, de sobte, veiem que el Raül té ganes de dir moltes coses, és un torrent imparable de paraules, un home que dedica moltes hores a llegir (ens ensenya un llibre de Gramsci) i a pensar. Aquesta és una de les principals lliçons de la visita.

Mentre a Barcelona la política catalana sembla enfangada en el curtterminisme i el tacticisme estèril, allà a Estremera hi ha gent que pensa en el llarg termini, amb mirada àmplia. “Aquest i jo [diu assenyalant Junqueras], sabem que això va per llarg, però també pensem que quan sortim estarem en millors condicions. Com diuen a Mallorca: 'Sa veritat sempre sura'”. Sobta que algú pugui assumir un cost personal tan elevat amb tanta determinació, però és que, per molt que m'hi esforço, no sé trobar cap esquerda ni cap símptoma de debilitat en el seu discurs. Hi ha un punt de fatalisme en l'acceptació del propi destí. "La lluita pels drets civils no és un esprint, sinó una marató", ens diu manllevant una frase de John Carlos, l'atleta negre nord-americà que va aixecar el puny al podi dels Jocs Olímpics del 1968. "Això no va del 1714 ni de nacionalisme, va de drets, de democràcia i de llibertat", diu en un altre missatge amb destinataris perfectament identificables. "La República no és una trinxera. Només avançarem si sortim de la trinxera". "Mà estesa i empatia, màxim respecte per a tothom". "El que hi ha és por: els hem de convèncer que la República no va contra ningú".

Li pregunto si a la presó ha notat aquesta por a l'independentisme, i em diu que sí, que un pres comú li va preguntar: "¿Por qué nos odiáis tanto?" I al final el va convèncer que ell no odiava ningú, sinó tot el contrari. Al final va haver de claudicar: "Pues veo que no eres tan mal tío". "Aquí els funcionaris flipen quan veuen que soc nascut a Madrid", ens comenta amb una mitja rialla. El rostre només li canvia quan parla de Ciutadans. Hi veu un perill real. I no accepta les crítiques fàcils que es van fer a la seva gestió a la conselleria. "Mai vaig dir que tindríem reconeixements internacionals, això és no conèixer com funciona el món", replica. Quan li comento que la CUP pot votar en contra de la investidura de Torra mira cap al sostre i bufa. "Això ja ho hem viscut".

El temps corre sense que te n'adonis. He hagut d'anar un moment al locutori del costat a recuperar el meu boli de mans de Sardà, i ho he aprofitat per saludar Junqueras. Com Romeva, sembla molt conscient del seu paper allà. Em diu que en ple mes de maig està rebent postals de Nadal. El final és una mica precipitat i atropellat. Com que no hi tenim pràctica no sabem acabar bé i en plena resposta de Romeva l'intèrfon deixa de funcionar i ja no ens arriben els sons que emet la seva boca. De sobte som en una pel·lícula muda i hem de passar a la mímica, als gestos, a tocar el vidre amb unes mans que volen sentir el contacte amb la carn i no poden. Ràpidament aprofitem l'avinentesa per entrar al locutori on hi ha Junqueras per acomiadar-nos-en. Ja no pot parlar però ens fa gestos. Al principi no l'entenem però després tot es fa clar com l'aigua: primer ens fa un moviment amb les mans, enèrgic, de baix a dalt, perquè estiguem animats; després es posa els dits a la boca i dibuixa un somriure; finalment es toca el braç amb el puny per dir que siguem forts. Li diem adeu amb les mans i també somriem. Sortim. Tots tres ens mirem. Tenim un nus a la gola.

Més continguts de