ENTREVISTA
Política 09/06/2018

Quim Torra: “Parlem molt de diàleg, però haurem de parlar de negociació”

Entrevista al 131è president de la Generalitat

Esther Vera / Maiol Roger
12 min

BarcelonaFa tot just una setmana el govern del president Quim Torra (Blanes, 1962) va prendre possessió en un acte que va ser emotiu i alhora trist. El president està coneixent encara tots els racons del Palau de la Generalitat: els tres primers llocs que ha demanat veure són el campanar, la capella de Sant Jordi i el balcó. “El balcó del Palau sempre ha d’estar present, mai se sap”. Una de les seves missions és omplir la biblioteca de la Casa dels Canonges, i diu que fer-ho dependrà del temps que el Parlament li doni. “No sé quants dies duraré aquí. No sé si seran setmanes, mesos o anys”.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

President, gràcies per rebre l’ARA. Vostè va donar un to molt simbòlic a la presa de possessió.

Ens va semblar que era un moment adequat per conjugar l’agraïment i el record als companys a la presó amb la continuïtat d’un Govern que té com un dels seus objectius la restitució. Vam saber trobar un to entre el record-homenatge i l’arrancada.

Ha dit diverses vegades que l’alliberament dels presos és un objectiu vital. Com creu que el pot aconseguir?

Hi ha tota una qüestió judicial en marxa, però és evident que estem parlant d’un problema polític, que ha de tenir una solució política. Les victòries que segurament obtindrem en els processos d’extradició seran un primer pas important en els assumptes judicials a l’Estat. I amb el nou govern hi ha d’haver novetats pel que fa a les condicions a la presó. Estic segur que els nostres presos sortiran en llibertat, són delictes inexistents. I també confio que l’Estat vulgui fer justícia i no escarment.

Va fer una investidura molt discreta. ¿Es veu com el president de la Generalitat?

Sóc el 131è president de la Generalitat. Tenint en compte, també, que el dia més feliç de la meva presidència serà el dia que puguem votar el president Puigdemont com a legítim i legal president. Per això és molt important tot l’itinerari que hem seguit. Hem estat confrontant l’estat espanyol contra si mateix. Ha impedit una presidència que era absolutament legal. Tot això ens ha d’ajudar, també, en el que serà la trajectòria jurídica de tots aquests casos polítics.

¿Hi ha un president legítim a Berlín i un president efectiu a Catalunya dels 7,5 milions de catalans?

Efectivament, dels 7,5 milions dels catalans.

L’oposició li va dir dimecres que vostè era un president “per als del llaç groc”.

No. No és així. Però no normalitzaré mai una situació com aquesta, no ho faria tampoc si fossin altres polítics del país. Si algú és perseguit per un exercici democràtic, sempre li faré costat. Palesem el nostre suport als que creiem víctimes d’una injustícia i un atemptat democràtic: a ciutadans que haurien d’estar en llibertat. Ja no és un tema exclusivament de polítics independentistes. Quan la llibertat d’expressió és amenaçada, quan la llibertat fins i tot de pensament és amenaçada, la manera més digna de protestar és expressant-ho.

Què li diu a la meitat de Catalunya que considera que vostè no els re presenta?

Que mirin l’obra de govern: una defensa aferrissada del que són els drets polítics i les llibertats, un pla de xoc social en què recuperarem totes aquelles lleis suspeses pel TC... Lleis que beneficien independentistes i no independentistes. Lleis com la salut universal o contra el canvi climàtic beneficien el conjunt dels catalans i, per tant, nosaltres farem aquestes polítiques per a tots ells. Però jo també crido aquesta part de la població catalana que no se sent representada pel llaç groc a tenir un debat profund. Vull que entengui fins a quin punt estem una situació d’injustícia i de regressió democràtica. El país ha de fer una reflexió moral i ètica sobre el que està passant

¿És compatible mantenir la neutralitat necessària de la institució amb la defensa del que significa aquest llaç groc?

És compatible governar per al conjunt dels catalans i, alhora, palesar la situació d’excepcionalitat i de crisi política profunda que viu aquest país. Si aquest país cada matí no s’aixeca pensant que hi ha presos polítics i exiliats, i en el dret a l’autodeterminació del conjunt de la nació, jo no seria aquí com a president. El dia que no hi pensem i acceptem que estem en un govern autonòmic que inaugura carreteres serà el primer dia en què l’oblit se’ns acabarà menjant a tots.

Arrimadas no vol entrar a Palau per la pancarta amb el llaç groc. ¿Li proposarà que es reuneixin en un altre lloc?

Podem trobar altres llocs, però no serà la reunió que jo volia proposar-li. Ha perdut una excel·lent oportunitat per fer-me arribar què opina Ciutadans de la situació que estem vivint, i perquè jo li expliqui també quina és la meva opinió. La reunió s’hauria d’haver fet per cortesia institucional, i també per rebaixar una crispació dialèctica que ha sortit de mare. Estaria bé que tots plegats ho intentéssim.

Aquesta crispació dialèctica ha anat acompanyada d’insults. A vostè l’han titllat de racista, xenòfob, supremacista i nazi.

A mi m’ha sobtat la cacera. N’estic fart d’aquesta política d’insults, de crispació. Jo no em reconec en tot això que està sortint.

I deixant de banda els insults, què pot fer per recosir el país?

Recosir el país vol dir, per un costat, molt diàleg, i des d’aquest punt de vista jo he d’expressar la meva satisfacció per la reunió amb Miquel Iceta i el PSC. Estic disposat a parlar amb tothom d’aquest país. He anat des del Cercle d’Economia fins a una reunió de sensepapers, passant pel Català de l’Any i la Patum de Berga. I la meva intenció és continuar patejant-me el país i sentir-ne totes les veus. Per altra banda, hi ha els fets.

Ha parlat ja amb Pedro Sánchez?

Sí. M’acaba de trucar per dir-me que li interessava molt que tinguéssim la reunió com més aviat millor, i que els nostres equips hi comencessin a treballar. I en això estem.

I quins són els objectius que han de treballar els seus equips?

Ha sigut molt interessant que el senyor Pedro Sánchez digués “que els equips treballin”. No es tracta de fer-se una foto. Per tant, preparem bé la reunió. Cadascú des de la seva posició. Ell em dirà que vol garantir la unitat territorial, jo li diré que surto d’un referèndum i d’una declaració d’independència, i aquí començarem a parlar. El que cal és que prenguem riscos. Que sapiguem trobar espais en les polítiques socials o en la defensa dels drets civils i de les llibertats. M’estranya molt que amb un partit d’esquerres, amb el PSOE, un cantant hagi de continuar a l’exili. Aquesta lluita és la nostra lluita, i en tot el que sigui republicanitzar l’estat espanyol, el senyor Pedro Sánchez també ens tindrà al costat.

¿Està disposat a aturar el rellotge i abordar els temes en què realment es poden posar d’acord, com ara recuperar les lleis socials?

Parlem molt de diàleg però potser hauríem de començar a utilitzar la paraula negociació. Negociació de govern a govern. El que nosaltres sempre hem demanat i el que el catalanisme ha demanat sempre és la bilateralitat entre Catalunya i Espanya. Hem d’establir quines són les normes de joc i el terreny ens marcarà les jugades hi podem fer.

Per tant, espera sortir d’aquesta reunió, més que amb algun acord concret, amb una taula de negociacions permanent.

Espero sortir d’aquesta reunió amb la perspectiva de tornar a tenir ben aviat una altra reunió.

Vostè no s’està posant un límit de temps. Fins ara, l’independentisme ha sigut una mica presoner de les dates.

Treballo amb la voluntat que el meu país sigui independent. Aquest és el meu objectiu. Més que de terminis o desobediències jo parlo d’oportunitats, de crear moments. No renunciarem a res per aconseguir la independència, però estem disposats a parlar de tot. Vam ser capaços de fer un acte unilateral magnífic l’1 d’octubre. Doncs potser haurem de crear un altre acte, si cal, unilateral, que ens porti a un d’aquests moment. Si podem fer-ho amb l’Estat, i és amb l’objectiu que anem a les negociacions, fabulós. Què més voldríem nosaltres que tenir un referèndum pactat! És que tot això que ha passat és per no haver volgut pactar un referèndum.

¿És la línia vermella que posarà sobre la taula: que tot el que s’acordi es decideixi en un referèndum?

Hi anem sense condicions. Volem veure quin és l’espai de joc, com negociem. I nosaltres, per descomptat, estem oberts a qualsevol mediació internacional. Però asseure’s amb el govern espanyol, tal com estan les coses, ja ens sembla un pas molt interessant. Som conscients de la dificultat endèmica que té l’Estat per reconèixer Catalunya com un subjecte polític. I, per tant, potser en algun moment necessitarem, ens convindrà, una mediació internacional.

¿Creu que el govern espanyol, sigui del signe que sigui, acceptarà mai una mediació internacional?

Em costa, vista l’experiència històrica. Però per què hem de renunciar-hi? A mesura que anem avançant, i que els judicis també vagin avançant, el focus de la comunitat internacional es posarà més sobre l’Estat. Jo m’he abraçat amb consellers a Bèlgica, i a l’Estat hi ha companys del seu Govern a la presó, i això a Europa no ho entén ningú. Per tant, haurà de donar una resposta democràtica i de justícia.

Això també es deia a l’octubre. Per ara han arribat revessos en el marc judicial, però en el marc polític la posició europea és inequívoca al costat de l’Estat. Per què confia que ara Europa respondrà?

Perquè jo confio en el poble de Catalunya. Mai falla. Som aquí perquè després de viure una situació extremadament difícil a l’octubre, el 21-D -en unes circumstàncies extraordinàries- una votació massiva va tornar a fer confiança a l’independentisme. I d’aquí un any ens trobarem amb més força de la que ara tenim. Havent passat pel sacrifici de la presó, pel sacrifici de l’exili... el ciutadà mitjà europeu no ho entén de cap de els maneres i això, estem segurs, arribarà als caps de govern. És anar-hi, anar-hi, anar-hi... i trobarem l’esquerda. S’esquerdarà, perquè és una causa legítima.

Quim Torra: “Parlem molt de diàleg, però haurem de parlar de negociació”

Es pot tenir la raó, però la política és fer possible que la raó es porti a la pràctica.

Esclar. Els votants independentistes només fan que pujar. I n’hi ha que són contraris a la independència, votants de Cs i el PSC, que no estan d’acord amb la repressió.

El que vol és carregar-se de raons contínuament perquè Catalunya sigui independent. Finalment, a través d’unes eleccions?

Nosaltres havíem planejat una legislatura que anava de la restitució a la Constitució: a la redacció d’un projecte de Constitució catalana que s’ha de referendar. És el marc d’una legislatura llarga de quatre anys. A ningú no se li escapen les dificultats de tot tipus que tindrem, inclosa una certa debilitat parlamentària.

Per tant, l’objectiu seria aquest procés constituent, fer obra de govern i arribar a uns resultats que vagin més enllà del 47,5%.

En algun moment més del 50% d’aquest país ha de votar independència, certament. Però, fixi’s, tot això té sentit perquè arrenquem del referèndum de l’1 d’octubre i perquè tenim una declaració política d’independència; no efectiva, però la tenim. El projecte independentista és un projecte de setanta diputats per al conjunt de la ciutadania.

Hi ha quatre d’aquests diputats - els de la CUP - i una part de l’independentisme que creuen que l’objectiu d’aquest govern no serà la independència sinó gestionar l’autonomia.

A mi quan em diuen “Això és un govern autonomista” em dol perquè en cap moment hem fet un plantejament així. No tindria cap sentit, i jo no seria aquí. Partim d’un referèndum i això ens obliga a no devaluar-lo, a no defraudar les expectatives de tanta gent. L’1-O és un moment republicà fundacional, i partir d’aquí hem d’estirar el fil.

Parlen de procés constituent, expressió que mai ha fructificat. Abans es parlava d’estructures d’estat, que no estaven preparades per a un procés unilateral. Com garanteix que s’està fent el camí cap a la independència?

Doncs fent-lo. I en aquest sentit ningú millor que les companyes de la CUP perquè ens ajudin. El model de procés constituent comença amb una fase civil molt potent i molt ben organitzada. Ja arribarà al Parlament. Però ara hem de començar-lo per les bases. Amb el que ens ha passat en aquest país, parlem-nos com a adults, no desnaturalitzem les paraules. És a dir: procés constituent és un procés que acaba amb una Constitució. Aquest gran debat que necessita aquest país el podem fer bé, el podem fer organitzadament i participant-hi tothom: independentistes i no independentistes.

¿El seu primer objectiu, però, és recuperar-nos del 155?

De la restitució a la Constitució. Per tant, hi ha una primera fase restituent que consisteix, amb el Govern que acabem de nomenar, a tornar a engegar tota la maquinària. Cal agrair als servidors públics la feina feta en els mesos del 155. Ara estem en la fase de restitució, i anirem evolucionant.

Anem a aquesta fase. Com es recupera el temps en temes com els Mossos o Exteriors?

A Exteriors ho tenim claríssim: reobrint totes les delegacions tancades i anant judicialment a aturar el procés de dissolució del Diplocat, fet de manera barroera i absolutament il·legal. Començarem pel nomenament d’un nou delegat o delegada a Brussel·les, una figura molt important tenint en compte que el Consell de la República serà ben proper a Brussel·les. I pel que fa als Mossos... qui polititza els Mossos és el 155. Nosaltres aspirem a la professionalització, que és d’on no hauria d’haver sortit mai el cos.

Ara parlava vostè del Consell de la República. ¿Tindrà alguna relació formal amb el Govern?

El Consell de la República serà un ens que no dependrà del finançament de la Generalitat. Entre les seves funcions hi ha la internacionalització del cas català. No tenim ningú millor al món que el president Puigdemont per posar de manifest la causa catalana amb tota la seva potència. Les tres vies d’acció republicana més que sumar multipliquen: exili, institucions catalanes i ciutadania. I també des de les presons.

¿El seu risc és fer política autonòmica des de Catalunya amb simbolisme republicà des de dins i des de fora?

Sí, és un risc. El meu risc. I em fa patir. Perquè si fem això jo m’hauré equivocat molt. Hi penso cada dia. Penso: no podem caure en la retòrica i en simbolismes i, per tant, hem d’avançar. I avançarem.

Perquè vostè té confiança.

Tinc confiança i un govern fort. Estem en un moment excepcionalment crític. Som conscients dels reptes que té el país al davant. Perquè si mires el calendari, tenim una Diada a tocar, un primer aniversari de l’1-O, els judicis polítics, probablement a finals d’any... Hem d’estar a l’altura. El país ha de respondre i amb força.

¿Ha començat a pensar en la Diada i en l’aniversari de l’1 d’octubre?

Sobre la Diada, l’altre dia algú em suggeria: “Per què no tornem a fer la Via Catalana?” És el més extraordinari que hem fet en mobilitzacions. Ja ho pensaran Òmnium i l’Assemblea, però seria molt important dir: és que som aquí, és que no hi renunciem, és que són els nostres ideals. I pel que fa a l’aniversari del referèndum de l’1-O, serà un moment de record, però ha de servir també per avançar.

¿L’1-O ha de ser referendat per un referèndum ordenat, tranquil, en condicions?

Jo crec que l’1-O Catalunya s’empodera a ella mateixa en un acte de sobirania. Ara, si em pregunta si ara mateix una solució possible seria un referèndum acordat amb l’Estat espanyol, jo li dic que sí. Hi estaria d’acord. Però tenim el que tenim i venim d’on venim. No trec ni un gram de legitimitat al referèndum de l’octubre.

En tot cas, ¿té alguna esperança que el govern de Sánchez sigui més procliu a aquest pacte?

Ho veurem en la reunió que tindrem amb ell.

De moment, ha nomenat Josep Borrell, ariet contra el Procés, o Carmen Calvo, arquitecta del 155.

Aquests primers nomenaments no ens ajuden. Em sembla una pèssima notícia que el senyor Borrell sigui ministre d’Exteriors. Però anem a veure què ens planteja el senyor Sánchez. Vull que ens donem una oportunitat per veure com ens va en aquest inici de partida.

Espera algun gest concret?

Jo espero justícia. Es parla de l’acostament dels presos.... Ja haurien d’estar acostats! Això de les mostres i gestos de bona fe jo ho desvinculo de les converses. I els presos polítics em van dir: nosaltres no som moneda de canvi de res. I jo els hi vaig agrair, molt. Com també jo he insistit molt a dir que la responsabilitat del que passi a partir de la presa de possessió del Govern i dels consellers és nostra. Que a ningú se li acudi atribuir-li a la gent que és a la presó. No espero gestos, espero solucions.

Tornem al Parlament. ¿Està disposat a pactar amb altres partits a part de la CUP?

Sí, per descomptat. Nosaltres ens obrirem a negociacions amb altres partits del Parlament perquè penso que serà una legislatura de molts debats, d’arribar a molts acords. Però el nostre soci prioritari és la CUP. Sempre estira però sempre és part de la solució. Espero que amb els comuns arribem a molts acords, perquè tenim molt camí per recórrer en drets i llibertats, en drets socials i lleis suspeses, i ells defensen el dret d’autodeterminació de Catalunya. De l’entrevista amb el senyor Miquel Iceta en trec un punt de sensibilitat sobre temes socials. I amb Ciutadans? Amb aquest nivell de crispació que estan creant en la política catalana i espanyola doncs, sincerament, no ho sé. Em costa pensar que puguem assolir cap tipus d’acord. Nosaltres seguirem intentant-ho i obrint les portes per parlar-ne, si volen.

Com voldria que fos recordada la seva presidència?

Jo voldria ser recordat com el president que després de la suma de molts esforços, de moltes generacions, del sacrifici de molta gent, va aconseguir que finalment aquest poble decidís emprendre un camí en llibertat.

“Les imatges d’Estremera ajuden en la lluita per no assumir l’anormalitat que vivim”

Aquesta setmana el diari ARA ha fet públiques unes imatges de dins de la presó d’Estremera. Ho hem fet per visibilitzar-los. Quina és la seva reacció?

R: Entenc que justament és això. Ha posat el país davant del mirall, davant de la realitat de veure els nostres amics com a presos polítics, en aquella vida diària, ordinària, a la presó. L’impacte que és possible que molts catalans estiguin sentint és el mateix que jo vaig sentir la primera vegada que hi vaig anar. Cada vegada que entro a la presó, que sents les portes com s’obren i es tanquen, i t’adones que entres a aquell món de privació de la llibertat, que és el bé més preuat. Des d’aquest punt de vista, aquesta cruesa, aquest veure que, efectivament, estan en una presó en què estan privats de llibertat a mi em sembla un exercici positiu perquè la ciutadania s’adoni de la gravetat del que vivim. És que la lluita contra assumir aquesta anormalitat ha de ser constant. I potser que aquestes imatges també ens ajudin.

stats