DIARI DE CAMPANYA
Política 17/05/2015

Bosch es disfressa de Dilios per tenyir d'èpica la recta final de campanya

"Heu passat mil tribulacions, no ha estat gens fàcil, ens han ferit, hem passat dolor, per això avui és el vostre dia!", crida l'alcaldable d'ERC per insuflar energia als soldats republicans

Roger Tugas
4 min
Junqueras i Bosch, amb clavells a la mà, al final de l'acte central d'ERC / ACN

Barcelona"Aquesta era la seva única esperança, que a tota ànima lliure que passi per aquest lloc, en els innombrables segles que estan per arribar, des de les pedres mil·lenàries, les nostres veus puguin xiuxiuejar, digueu als espartans cavallers que aquí per la llei espartana jaiem". D'aquesta manera enfilava Dilios, el ferrer que havia sobreviscut a la batalla de les Termòpiles, el discurs davant 30.000 grecs a la pel·lícula '300' abans d'iniciar l'enfrontament definitiu contra els perses –és l'escena final, espero que em sapigueu disculpar l'espòiler–. És un dels discursos més èpics i mítics del cinema recent –amb el permís de Braveheart– i conté tots els elements necessaris perquè el pacifista més convençut dels seus ideals arreplegui seguidament la primera arma que trobi per anar a carregar contra l'enemic. En poc més de tres minuts –i amb un to de veu força baix, impossible que el sentissin més enllà de la segona fila, la veritat– apel·lava als màrtirs que havien deixat la pell per uns ideals –Leònides i els quasi 300 guerrers morts–, a la llibertat, a les vides entregades per un país, a l'enemic fort però que se sent contra les cordes, a un futur esperançador, a una victòria propera…

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

L'alcaldable d'ERC a Barcelona, Alfred Bosch, sentia que, just abans d'enfilar la setmana decisiva abans de les eleccions, havia d'insuflar ànims en una parròquia tocada per una campanya més polaritzada del que es podia esperar, unes enquestes que reserven un paper testimonial als republicans i alguns errors que han minat l'autoestima del militant de base –acostumat els darrers anys que tot li surti bé–. Per això, en l'acte central d'aquest diumenge, al Parc de l'Estació del Nord, davant unes 600 persones –més del doble que les que havia congregat un dia abans Xavier Trias en el seu míting principal–, Bosch s'ha vestit de Dilios i ha agafat des del principi l'autopista més directa cap a les emocions de l'audiència. I quina és aquesta? Exacte, els màrtirs de la pàtria, els que van aguantar l'estendard en els moments més difícils: "No oblidem aquells que ens han precedit: [Jaume] Aiguader, [Carles] Pi-Sunyer, [Lluís] Companys, [Francesc] Macià...". "No hem de defallir, ens ajuden i recorden que no hem de defallir", ha insistit en el que seria l'inici d'un discurs que, lluny dels grans titulars per a la premsa, pretenia convertir una audiència amb els ànims minvats en soldats implacables de la causa republicana, motiu pel qual ha prosseguit el llistat de motius pels quals cal mantenir el cap amunt: "El pare, la mare i els avis, aquells que van patir tant, que van anar a la presó per defensar el seu idioma, a camps de concentració, a les trinxeres de l'Ebre per defensar una República igualitària i lliure".

A diferència de les pel·lícules èpiques, però, aquest matí feia sol, no plovia ni tronava, ni un croma permetia dibuixar en el fons uns núvols taronges que a la realitat només es veuen a Igualada i molt de tant en tant. Bosch no anava en calçotets ni mostrava uns pectorals que ignorem si amaga sota la camisa –en tot cas, ja ha dit algun cop que usa el Bicing però no va al gimnàs–, tampoc feia el seu parlament enfilat a una roca amb una imponent vall darrere, però això no importava. "Quan algú ens diu que està cansat perquè ha anat a dues manifestacions i s'ha posat una samarreta groga, agafem la fotografia del iaio i li diem: 'Digue-ho a ell!'", etziba, ja que "nosaltres per molt menys [que el iaio i tot el llistat de màrtirs] ho aconseguirem tot!". I reclama als simpatitzants republicans que motivin la gent propera: "Quan algú ens digui que està desinflat, agafem la mànega, l'inflem, el deixem rodonet i l'empentem, a lluitar!". D'acord, potser la metàfora d'inflar un globus no és la més èpica –s'imaginen William Wallace inflant guerrers?–, però serveix per anar tirant.

I tots ben inflats, ja va sent hora de prendre les armes: "Lluitar és la manera de guanyar, ningú va dir que això seria fàcil, veiem una ciutat on encara cal lluitar molt, veiem les forces del no i les hem de superar!". Au, ja tenim enemic, les forces del no! Doncs fotem-li fort, que queda "una setmana per córrer per totes les nostres ciutats i els barris de Barcelona per aconseguir allò que fa anys que perseguim". "No ens mereixem haver de lluitar per engrunes!", insisteix, però s'estalvia –per sort– la suada referència a l'Ovidi sobre el pa sencer.

I, al final, l'apoteosi en tres frases:

1. "Si tothom ho sap i tothom ho veu, res ens podrà aturar, arribarà un dia que parlarem amb els nostres fills i els direm: 'Nois, us he deixat aquesta ciutat'"

2. "Heu passat mil tribulacions, no ha estat gens fàcil, ens han ferit, hem passat dolor, per això avui és el vostre dia!"

3. "Ara és el moment de córrer, d'estirar la mà i prendre la Barcelona del sí! És el moment d'estirar la mà i tocar la glòria, la tenim a l'abast! Guanyarem, guanyarem, guanyarem, ja ho veureu!"

I la gent aplaudint, banderes estelades onejant, clavells saltant des de l'escenari… Un somriure es dibuixava a la cara de l'equip de Bosch. Hi havia indicis que l'amor propi dels republicans havia crescut alguns punts. Ja no hi ha marge perquè cap enquesta el torni a rebaixar i ara sols queda esperar que tota aquesta energia es converteixi en victòries parcials en la batalla pels vots que reflecteixin un èxit global la nit electoral.

Tot i això, per ara, aquesta èpica s'ha traduït a recollir ben ràpid les cadires per anar a dinar, que ja és l'hora i, amb aquell solet, encara es podrà fer alguna barbacoa. Ep, que encendre el foc i mantenir les brases no està a les mans d'un persa qualsevol!

stats