El bipartidisme espanyol es resigna a resistir a Catalunya

Un diputat veterà de CiU es preguntava, a finals del 2012, si el president Mas tenia prou força per assumir el clam d’aquella Diada i mantenir el pols amb l’Estat. Sabia que era una operació llarga, de gran abast. De moment, el sobiranisme aguanta bé. Després del 25-M, les forces internes s’han mogut però la fotografia final del procés és inequívoca.

La resposta a Madrid per fer-hi front no és unitària. En un extrem, els que creuen que amb la Constitució a la mà n’hi ha prou. A l’altre, els que voldrien una certa singularització catalana. És la via Margallo que l’ARA ja va explicar: blindatge en llengua i cultura, diners i infraestructures. Enmig dels dos sectors -que comparteixen consell de ministres-, Rajoy té el seu propi guió.

Primer. El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, afirma que té llum verda per repensar el finançament autonòmic i fa setmanes que analitza una oferta que millori la situació actual catalana. Això no desactiva l’independentisme però el PP espera que el redueixi.

Segon. Les cares que més atien el discurs espanyolista, com el ministre d’Educació, José Ignacio Wert, fa setmanes que estan en un segon pla. Ara toca rebaixar la tensió.

Tercer. La Moncloa confia que Mas no autoritzi la consulta del 9-N. A canvi, promeses boiroses de reforma constitucional i de ser permissius amb l’ANC. En aquest escenari, però, Madrid té clar que l’interlocutor principal a CiU canviarà.

Després de les eleccions europees, PP i PSOE necessiten temps per refer-se i frenar la seva erosió evident. Per això, tornen a la conllevancia, com a mínim fins que els socialistes tinguin nou líder. De moment, es resignen a resistir.