Andrés Villena: "El cas Indra ens diu que el govern no vol que li passi el mateix que a Zapatero"

Andrés Villena (Elx, 1980) ha estat anys investigant lobis empresarials, sagues familiars, bancs i institucions per poder radiografiar l’estructura i funcionament de l’elit espanyola. El resultat és Las élites que dominan España, un llibre que havia de publicar Planeta, que finalment es va fer enrere, i ha acabat editant Libros del K.O. 

Dius que t'han fet ghosting...

— Vaig treballar 14 mesos amb Planeta, em van dir que podia ser una bomba, que seria una de les apostes de 2026. I de la nit al dia, de sobte, van desaparèixer els missatges. Sí, és ghosting. Si la tesi del llibre és la persistència de maneres autocràtiques o autoritàries i la nau insígnia mediàtica més o menys d'aquest període et rebutja el llibre a última hora, potser es podria interpretar com una certa ratificació del que explica el llibre.

Què és elit?

— Saps que ve de la paraula escollit? Trobo que té sentit religiós i místic. “Som els escollits i ho som per alguna cosa”. L’elit és un grup reduït que té el que sovint li falta a l’esquerra: consciència de classe. 

L’elit espanyola es forma el 49 o el 59?

— A la Guerra Civil hi ha una retribució de favors amb els guanyadors de la guerra, i una reconfiguració de la banca, grups monàrquics, etc. El 1959 tenim una renovació clau que passa del neofeixisme espanyol a la tecnocràcia proamericana. I aquell model, a diferència del 1939, arriba avui en molts aspectes. 

Dius que el 59 és el naixement d’un nou sentit comú.

— Franco havia guanyat la guerra, però no la pau. I hi ha una sèrie de joves –Ramon Tamames, Fernando Sánchez Dragó– que havien nascut en famílies vencedores, però es rebel·len contra els pares. El règim veu que el mite de la guerra no justifica una Espanya autàrquica, endarrerida i tancada a l’exterior. Entenen que s’ha de remoure el sistema, i això es fa amb el suport financer i militar dels Estats Units. Aquí comença l’impuls del turisme i es canvien una sèrie de ministres perquè arribin els que anomenem tecnòcrates, que diuen que no tenen ideologia ni entenen de lluita de classes. 

Qui eren?

— Un barceloní que es deia Laureano López Rodó, que havia militat a la Falange; altres tecnòcrates que formaven part, difusament, de l’Opus Dei. Són els que miren a Washington i veuen que hi ha negoci i que obrir el país és interessant. I la gent comprarà aquell sentit comú, perquè en lloc de fam, tindran la llavor del que serà la classe mitjana. 

“A Barcelona, al voltant de llocs com la discoteca Boccaccio naixeria la gauche divine. Un conjunt d’intel·lectuals i artistes entrellaçats amb la burgesia local al capdavant d'un procés de transformació cultural. Aquest canvi va donar lloc a noves editorials, a pintors, fotògrafs, cineastes, homes i dones de lletres. Aquesta pressió cultural representava una altra nova oposició, una mobilització crítica amb què l'autocràcia estava obligada a conviure. Una part de l'esquerra divina madrilenya es va organitzar a la Dehesilla”.

— Això no s’ho esperava la dictadura. El manual anticomunista de Washington deia que amb el capitalisme pujava la renda per càpita i la gent votava els governants si hi havia eleccions. Però aquí la insatisfacció va créixer en la mesura que va augmentar la renda per càpita. I l’elit cultural catalana i madrilenya volien convertir Espanya en Europa. No era una revolució, era un canvi ambiciós per avançar que es remataria als anys 80. 

Què és la Dehesilla?

— Una finca que era propietat d’un ministre republicà, Justino de Azcárate. El visitaven moltes persones que després poblarien la història d’Espanya: Miguel Boyer, Mariano Rubio, Ramón Tamames, els germans Garrigues Walker. Eren tan antifranquistes com anticomunistes. Són el que es coneixerà més tard com la beautiful people, el front empresarial que està darrere de la transició econòmica. 

L’esquerra també pot ser elit?

— Esclar, Lenin durant la Revolució Russa parla de l'avantguarda revolucionària i del partit que ha de dirigir la revolució. En aquest cas, elit estatal. 

Però potser, pel passat franquista, l’elit a Espanya ha estat tradicionalment de dretes.

— Hem de filar prim. És cert que Boyer o Solchaga venen de famílies que no eren franquistes, però en un estat franquista, els que són ministres després del règim s’han format en universitats del franquisme i han socialitzat en organismes que funcionaven durant el mateix període. És fàcil heretar molts dels seus clics. 

L’elit s’explica també amb privatitzacions. Què van suposar les que van tirar endavant PSOE i PP?

— Són mentides. Quan analitzes els resultats, no hi ha hagut preus més baixos, no hi ha hagut liberalització. T’adones que la majoria d'intel·lectuals que ho justificaven van acabar als consells de les empreses privatitzades, molts promotors de les privatitzacions s'han quedat en aquestes empreses o altres de semblants. Per tant, més que una privatització és un procés de capitalisme clientelar. Jo soc qui governa, venc uns paquets d'empreses públiques a la banca, tinc algú allà, ja sigui a Cajamadrid o La Caixa, i aquestes xarxes són les que persisteixen. Per això al final el que tenim és la privatització del clientelisme. 

Hi ha un poder que resideix en tenir persones afins a determinades empreses. Què ens diu el cas Indra?

— Que el govern actual no vol que li passi el que li va passar a Zapatero, que tenia un programa social ambiciós, però no va saber què fer en l’àmbit econòmic perquè el PP controlava totes les grans empreses. Sánchez està sent agressiu, no sé si per consell del mateix Zapatero.

Al llibre dius: Zapatero es va adonar que havia d'intentar recuperar l'aparell públic privatitzat, no per nacionalitzar-lo, sinó per congraciar-se amb aquesta nova elit empresarial. Què li passava a Zapatero amb l’elit?

— Que no aconseguia posar ningú. Ho intenta al BBVA i de sobte s’incendia l’edifici Windsor. Intenta posar algú a Endesa i hi ha una opa que va acabar com una guerra civil. Aznar havia tancat bé la xarxa corporativa, però Zapatero va saber vèncer en un altre aspecte: el mediàtic i cultural. Es va moure amb Mediapro, són els anys que neix La Sexta i Cuatro, i una elit mediàtica que sí que va ser clau perquè guanyés les segones eleccions. 

I què fa ara Sánchez?

— Està sent molt més agressiu. Ha aprofitat l'entrada del Fons Saudita a Telefónica per arribar amb un 10%, col·locar el president i posar fi a una etapa de 30 anys de domini del Partit Popular. No és poca cosa. Els canvis a Movistar són importants. L’entrada a Indra ja és amb un 28%; això implica moltes operacions a dins. I posar Àngel Simón al capdavant és tocar una burgesia d’alts executius. Jo diria que està posant tota la carn a la graella. 

L’elit empresarial posa i treu ministres? Pot dir: a Podemos cap cartera important?

— I no només amb governs d’esquerres. Suárez, Cifuentes, Casado... tots van tenir un toc d'atenció. A Adolfo Suárez l’enterren amb una moció de censura, però se’l carrega la mateixa burgesia que l’havia entronitzat perquè s’havia cregut massa la idea de democratitzar Espanya. O Cristina Cifuentes, que va veure que hi havia excessos en determinats contractes, va negar una universitat al grup Planeta…

Es diu que hi havia conflictes amb el grup Quirón.

— I de sobte surten imatges d’ella robant, com a revenja. O Pablo Casado, que va sortir a dir que Díaz Ayuso, en el pitjor moment de la pandèmia, estava donant contractes a dit i afavorint gent propera. Hi va haver una sacsejada i desapareix. Crec que quan les elits es passen de la ratlla en la tasca reformista, reben un toc d’atenció. Però Casado ha tingut una sortida professional bona. 

Ah, sí?

— Treballa per a un fons d’inversió, no menja pipes en un banc. Una forma d’executar és donar una feina bona. No pots enfonsar-lo perquè podria explicar coses. 

Vox és elit?

— És la part pornogràfica. La que ho ensenya tot en plans curts i propers. Quan el que és eròtic acaba la funció, pot arribar la cosa pornogràfica. 

Però es presenten gairebé com a antisistema.

— Abascal era una persona molt pròxima a Esperanza Aguirre, i el millor finançament de Denaes, la Fundació per a la Defensa de la Nació, on ell estava, rep un finançament important de la Comunitat de Madrid, que és on neix la polarització espanyola, finançada amb fons autonòmics, i una part del Procés català. 

El Procés català?

— Maragall va publicar un article el 2002 que es titulava Madrid se va. Francisco Álvarez Cascos ha traçat un mapa radial que totes les ciutats d'Espanya importants han de ser a dues hores de Madrid. Què hi ha més nacionalista que això? L'aspiradora institucional madrilenya va accelerar a principis del 2000, i això té conseqüències.

Al llibre parles de les burgesies basca i catalana. No hi ha més burgesia a Espanya?

— Sí, però des del punt de vista industrial, van ser els grans suports de l’etapa franquista. Tenien nivells d’atur més baixos i van rebre una certa industrialització compensatòria, perquè també se’ls havia de convèncer d’aquesta manera.

La idea que “España necesita ser periódicamente salvada y rescatada de sus demonios interiores” és una idea de l’elit?

— Una característica fonamental de les elits és la por a perdre el que tenen. No només han de tenir diners, també han de mantenir la raó. Estem envoltats de mecanismes de control i crides a l'ordre, com quan diuen que Espanya es trenca. És una crida a no refiar-nos gaire de nosaltres mateixos, perquè no som capaços de governar-nos entre nosaltres.

Com es construeix un discurs que faci que la dominació sigui acceptable?

— Amb els plans d’estabilització pots reivindicar resultats econòmics. Amb la Constitució, la pau, pots vendre també la idea de l'Espanya del 92, amb Sevilla i Barcelona, i la idea de ser una porta d’Europa. Són èxits que ens poden convèncer que és el menys dolent dels mons possibles. Però potser quan analitzem el que hem perdut o les coses que no hem pogut decidir, ens adonem que la història oficial pesa molt. 

Els alts funcionaris són una altra elit on es repeteixen molts cognoms.

— Si el teu pare és diplomàtic, has estat de petit a quatre escoles diferents i parles tres idiomes, ja tens unes expectatives diferents. I a una oposició amb 10 o 12 places l’any, en què has d’estudiar de 6 a 10 hores… no hi té accés tothom. Això crea abstracció social. I l’alt funcionariat a Espanya és una via per penetrar en l’àmbit privat. Quan tens el cognom De Guindos, pots veure l’àmbit públic com un trampolí per triomfar, perquè passes a ser una noblesa d’estat mitjanament meritocràtica. I el període públic és una preparació per saltar a un sector privat on et donaran la benvinguda pel talent, però també per les relacions i la informació que tens.  

L’elit estudia als mateixos llocs, es mou en cercles semblants i també es casen entre ells.

— L’alcalde de Madrid s’ha casat amb una Urquijo. Segur que s’estimaven molt, però també vol dir que la institució Martínez Almeida, propera a Joan de Borbó, el pare de Joan Carles I, té un vincle més amb els Urquijo. Aquests matrimonis, amb una mica d’amor, són fantàstics per mantenir tota mena d’acords i previsibilitat. 

Per bodes i elit… els Boyer-Preysler.

— Va ser increïble perquè era el 1988, i just hi havia una vaga de la UGT. La boda de Boyer era un símptoma del divorci amb el sindicat germà. I la foto que el PSOE, amb la professionalització, estava més a prop d’empresaris, financers i institucions de la futura Comunitat Europea. La casa que es van comprar es coneix amb el nom de Villa Meona: tenia 17 banys.  

Què fem amb aquesta elit si volem un país democràtic?

— Entendre-la millor. I entendre que no són tan importants les fortunes que tenen, ni els noms i cognoms, com l’estructura. Entendre com es relacionen entre si, quin paper juga la cohesió i quin paper han de jugar els grups d'influència que s'hi oposen o que hi volen negociar amb ambició per exigir-los més. I jo crec que la clau és la divisió i un problema de representativitat en grups que són antielit, però que estan més dividits que les mateixes elits entre si. I entendre també que moltes vegades es creuen el paper i fan reformes que van bé i que necessitem lideratge.