ANIVERSARI
Política 12/01/2021

L’estil Maragall, des de dins

Antics col·laboradors de l’expresident i exalcalde recorden el seu llegat quan compleix vuitanta anys

Marc Toro
6 min
L’estil Maragall, des de dins

Barcelona“Cuida’t que quan algú truca al Palau de la Generalitat i s’ha d’esperar, sonin les Variacions Goldberg”. Feia pocs mesos que Pasqual Maragall era president quan, a principis del 2004, va fer aquest encàrrec a Jaume Badia, llavors director general d’Anàlisi i Prospectiva del Govern. La fins aleshores “òbvia i anodina” melodia d’espera -en paraules de Badia- que sonava quan algú trucava a la primera institució del país es va transformar en poc temps en una composició de Johann Sebastian Bach. Concretament, i també a petició del cap de l’executiu, la interpretada pel pianista canadenc Glenn Gould. Més enllà d’evidenciar la melomania del llavors flamant president, l’anècdota serveix ara, el dia que l’expresident fa 80 anys, per il·lustrar fins on va arribar l’abast del maragallisme. Sobre Maragall (Barcelona, 1941) s’han escrit moltes pàgines: les de l’alcalde olímpic i el president del primer Tripartit, les del vers lliure del PSC o les del lluitador contra l’Alzheimer, malaltia que pateix des del 2007. Però ¿com ha estat i és el Pasqual en les distàncies curtes? Com treballava? Què s’amaga darrere del tòpic de les maragallades?

Els adjectius empàtic, generós, tossut, visionari, murri, espontani, audaç, valent o segur de si mateix es repeteixen en les converses amb una desena d’antics col·laboradors (i amics) seus que han viscut la seva trajectòria de ben a prop, testimonis també de la seva capacitat de generar consens entre diferents. “Era un polític que no semblava un polític”, resumeix Salvador Sarquella, exsecretari de Maragall a l’alcaldia i cap de gabinet a la seva ja extinta oficina d’expresident. Va ser ell qui durant diversos anys li va portar l’agenda a l’Ajuntament: un autèntic tetris de reunions i compromisos. “Sempre es critica la impuntualitat de Maragall, però feia tot el que li posàvem a l’agenda... més tot el que considerava”, afegeix, i admet que “això el feia anar amb retard”. L’alcalde combinava reunions amb regidors, veïns o ambaixadors amb visites sorpresa a ciutadans hospitalitzats o que havien sigut pares. “Per a ell el més important era la gent, sobretot els nens i els avis. Dedicava molt temps a escoltar-los lluny de tot protocol”, afirma Sarquella, que es neguitejava mirant el rellotge cada cop que una conversa de Maragall amb algú que l’aturava al carrer derivava en un cafè per abordar temes de la ciutat.

Maragall i Serra a Lausana el 1986, celebrant el triomf de la candidatura Barcelona com a seu per al JJOO

La relació amb els veïns

Juntament amb els Jocs Olímpics del 92 -que li van permetre accelerar una transformació de Barcelona per la qual “n’haurien necessitat quinze”, segons Xavier Roig, el seu cap de gabinet-, la gran obsessió de l’alcalde Maragall (1982-1997) va ser resoldre els problemes als barris. D’aquí que després dels Jocs comencés a passar setmanes senceres dormint en cases de famílies de diversos punts de la ciutat: des d’un dels pisos de la Pedrera fins a una casa molt petita d’un combatiu sindicalista a Torre Baró. Una experiència immersiva que seria l’embrió, anys després, del Pla de Barris impulsat des de la Generalitat. Custodia Moreno, històrica líder veïnal del Carmel, destaca la “senzillesa extraordinària” que desprenia Maragall quan es va instal·lar uns dies en un dels pisos de protecció oficial de Can Baró: “La Diana [Garrigosa], que també hi va anar a viure, li deia que no havia portat una camisa i uns pantalons tan ben planxats com la setmana que va estar aquí”, recorda, com també les tardes que l’alcalde va passar al barri jugant a escacs o al futbolí i, sobretot, escoltant. “Ens va ajudar molt. Totes les millores importants del barri van venir d’aquella època”, afirma. Això sí: després de molta guerra. Moreno fa referència a nombroses manifestacions lligades a la fi del barraquisme o la necessitat, per exemple, d’ampliar la carretera del Carmel. “N’estic fins als collons”, els va arribar a etzibar Maragall després que interrompessin un míting seu per aquest tema. Mesos després començaven les obres.

I és que, en el fons, estava convençut que “els alcaldes eren un lobi que no es deu als partits sinó als ciutadans que els han votat”, apunta Sarquella. La facilitat pels idiomes i la capacitat de seducció van servir a Maragall per teixir una relació fluïda amb batlles de tot el món. N’hi va haver un, però, amb qui es va bolcar. “Soc aquí, però la meva ciutat està en guerra”, havia dit el de Sarajevo en un sopar a Barcelona amb alcaldes d’exseus olímpiques. Des de llavors, la capital bosniana es va converitr en “el districte número 11 de Barcelona”, recorda l’exsecretari de Maragall. Per resoldre els problemes de comunicació a la ciutat dels Balcans, l’alcalde va encarregar fins i tot que s’hi enviés un telèfon per satèl·lit. Un gest que va fer que, durant un temps, tothom que trucava a Sarajevo hagués de marcar el prefix +93 de la capital catalana.

Un dels grans fruits del maragallisme, de fet, va ser el de posar Barcelona al mapa mundial. I segons Roig, va ser la sensació d’haver deixat molta feina “feta” però també les seves inquietuds intel·lectuals el que el 1997 el van portar a renunciar per sorpresa a la reelecció. La marxa a Roma, des d’on es prepararia per iniciar la cursa a la Generalitat, el va unir a persones com Marta Grabulosa, que havia estat tècnica de l’alcaldia i es convertiria durant els anys següents en la seva cap de gabinet al Parlament i a la Generalitat. “Mai va deixar de ser el Pasqual per molt poder que tingués”, afirma ara amb perspectiva.

En què es tradueix això? D’una banda, en el fet que la família i els amics passaven per sobre de tot. A l’agenda sempre hi va tenir reservat un espai sagrat cada dimecres per dinar a casa, i Garrigosa -que va morir el febrer de l’any passat als 75 anys a causa d’un infart- va ser sempre molt més que la seva esposa. “Sense Diana no hi ha Pasqual”, reconeixia el 2011 Maragall. “Era la seva consellera, i una bona consellera”, certifica Sarquella. Ella també va ser, des que va arribar l’Alzheimer, qui el va cuidar i ajudar a impulsar la Fundació Pasqual Maragall, per combatre la malaltia.

Tant Grabulosa com Badia, però, comparteixen una altra reflexió per explicar el caràcter que va definir Maragall al llarg dels anys: “Era un home fort amb els forts i feble amb els febles”, afirmen. Per això el 2005 va deixar anar el seu famós “Vostès tenen un problema, i es diu 3%” a Artur Mas, llavors cap de l’oposició, en referència a les comissions irregulars de CDC. “Allò no va ser una maragallada, sinó un perdre la paciència davant del cinisme dels seus adversaris”, resumeix Badia. Per a l’entorn de Maragall, de fet, les maragallades no van ser ocurrències sinó “genialitats”, expressions de “lucidesa”, “espontaneïtat” o bones idees expressades a vegades “abans de temps”. Molts recorden com a paradigmàtica la seva proposta d’arrel federalista de traslladar el Senat a Barcelona (1992). “Algunes coses les deia segurament en el pitjor moment i sense xarxa”, diu Grabulosa, tot i deixar clar que la majoria de sortides el president ja les havia plantejat abans en privat.

La convulsa etapa de tres anys (2003-2006) al capdavant de la Generalitat, el Dragon Khan del Tripartit, va acabar de forma abrupta, trencant amb l’aparell socialista i amb l’aprovació d’un Estatut que ell volia més simplificat, a l’estil de la Constitució americana. I va evidenciar que no portava bé la “distància” del càrrec amb els ciutadans, segons la seva excap de gabinet. “En aquest moment m’agradaria ser alcalde de Barcelona”, va dir a Moreno després de l’esvoranc del Carmel. Un manera de ser que, per a Àngela Vinent, excap de premsa a l’alcaldia, demostra la seva “qualitat humana”.

La roda de premsa el 2007 on Maragall va anunciar que patia alzehimer

El factor humà

La resposta va arribar, un cop retirat de la vida política, en forma d’amistats, cabdals a mesura que ha avançat la malaltia. Vinent l’ha acompanyat a caminar una vegada i una altra -fins que la pandèmia ho ha permès- per barris i parcs de Barcelona, i molts dels que treballaven amb ell es reunien fins fa poc a casa seva cada dilluns per veure una pel·lícula: “Primer de caire més intel·lectual i polític, després cinema clàssic i d’humor o musicals”, explica Sisón Roselló, habitual en aquestes trobades. “No fa gaire vam veure West Side story, i no vegis com cantava el Maria Maria...”, afegeix. La passió per la música, de la clàssica al jazz i de Paco de Lucía a Sílvia Pérez Cruz o Georges Brassens, es manté encara inamovible en la personalitat de Maragall, que es posa a cantar a cada visita -ara videotrucada- de les seves amistats. I sovint proposa un “ballem?” A les sessions musicals no hi falten les Variacions Goldberg, però són els que l’acompanyen els que, vuitanta anys després, mantenen viva la seva memòria.

stats