En ocasions veig cops d’estat

En ocasions veig cops d’estat

Primer els cops d’estat eren de debò, com el de Tejero. Després ja hi va haver algun ultra (quan no estava de moda ser-ho i s’amagaven) que va titllar així el 9-N. L’1-O l’expressió va agafar volada, i el 27 es va generalitzar. Fins i tot és comprensible, pensant des de la Meseta (traient-ne el detall de l’absència de violència). Ara el PP i Cs veuen més els colpistes a l’ull aliè que la ultradreta al propi: un cop d’estat és parlar d’inversions, dialogar per resoldre conflictes o un relator (que, per cert, els socialistes en diuen així perquè no els puguin acusar de... colpistes). Rebaixant tant el llistó converteixen l’oposició en histrionisme, la política en histèria i qualsevol intent de fugir de les trinxeres en utopia. Tot és cop d’estat, tot el que no concordi amb la seva Espanya una, gran i cada cop menys lliure.

Més continguts de