Política 18/03/2018

El retorn de la Crida: aturar “la repressió” i construir la República

La plataforma demanarà la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats a través d’accions no violentes

Mireia Esteve
3 min
Imatge de l'acte de presentació de La Crida a l'Ateneu Barcelonès

BarcelonaVa ser un 18 de març del 1981. No feia ni un mes de l’intent de cop d’estat del 23-F i encara cuejava la publicació del Manifiesto de los 2.300, que posava en dubte el procés de normalització del català després de la dictadura. El paranimf de la Universitat de Barcelona va veure néixer la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. Ahir, un 18 de març del 2018, just trenta-set anys després, va ser l’Ateneu Barcelonès el que va veure com es rellançava aquell espai reivindicatiu, aquesta vegada sota el nom de Crida a la Llibertat. Un moviment que es proposa treballar per construir la República però, sobretot, per denunciar i combatre “la repressió de l’Estat” i lluitar per aconseguir la “llibertat dels presos i el retorn dels exiliats”, segons exposen en el seu manifest. De fet, la nova Crida va engegar motors just després de l’empresonament dels Jordis amb la signatura d’un text que demanava la seva llibertat i un acte al mateix paranimf que havia vist néixer la primera Crida. Ahir, els impulsors d’aquest espai van presentar-lo oficialment en un auditori ple a vessar.

Som una nació. El 24 de juny del 1981 la Crida va omplir el Camp Nou per alçar la veu i demanar un reconeixement explícit de Catalunya com a nació. Unes 100.000 persones van participar en aquell primer acte multitudinari de la plataforma. Era just després que el govern espanyol hagués començat a impulsar la Loapa (llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic), l’intent d’unificar les competències de totes les comunitats autònomes. La Crida s’hi va oposar frontalment i va organitzar una manifestació de rebuig, on fins i tot es va anar més enllà i es va demanar el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Ara, amb l’article 155 aplicat, aquesta plataforma es proposa denunciar “el cop més fort” per a l’autogovern de Catalunya “des de la dictadura” -exposen en el manifest- amb la mateixa estratègia de fa trenta anys: amb accions pacífiques. I ja s’ha marcat el primer objectiu: apuntar a les institucions “que reprimeixen” Catalunya, tal com va explicar ahir un dels membres de l’antiga i l’actual Crida, Àngel Colom. Com? A través del que han anomenat Silencis per la Llibertat. De moment, no han volgut revelar en què es traduiran aquests silencis.

“Volem anar un pas més enllà -diu Colom-, pujar un graó” en l’anomenada Revolució dels Somriures que serveixi per “implementar la República i lluitar contra la repressió” a través de la “desobediència civil”. Colom posa l’1-O i el 9-N com a exemples d’aquest pla. Una estratègia que ha de ser compartida, assegura, amb els partits i entitats sobiranistes. Precisament, ahir escoltaven les paraules de Colom membres de JxCat, ERC, la CUP, Demòcrates i els comuns, a més de l’ANC i d’Òmnium. Cap de les dues entitats no s’ha adherit a la Crida, però veuen amb bons ulls el seu retorn. Sí que ho han fet altres entitats com el Ciemen -ja hi era als anys 80- o Justícia i Pau i la USTEC. “La Crida vol ser complementària a altres moviments”, deixa clar una altra membre del moviment, Núria Camps. “S’ha d’actuar amb transparència i cooperació”, avisa l’exconseller Joan Manuel Tresserras, que ressalta que l’aparició de la Crida és “instrumental”.

Al carrer i en l’àmbit internacional

La Crida vol que el flanc internacional sigui un dels pilars. “Volem fer accions a diferents nivells per denunciar la repressió i generar solidaritat d’homòlegs internacionals”, detalla Camps. Així, Aureli Argemí, impulsor de la Crida i fundador emèrit del Ciemen, va explicar que preveuen crear una xarxa d’observadors internacionals permanents. El carrer, però, també serà un dels escenaris de les accions “directes” del moviment, que tindran el mateix ADN que les dels anys 80 -la Crida va organitzar accions en supermercats, estacions de tren o aeroports per reclamar més presència del català, per exemple-, però adaptades a la situació actual. “L’escenari és nou, caldrà actualitzar les accions”, explica Carles Riera, que admet que no s’hi podrà implicar com als anys 80 -n’era un dels portaveus, juntament amb Jordi Sànchez i Àngel Colom-, per la seva dedicació a la CUP.

Àngel Colom, Núria Camps, Gabriela Serra, Joan Manuel Tresserras i molts altres cridaires tornaran al carrer més de trenta anys després de la seva autodisolució, el 1993. Torna un vell actor amb objectius renovats que posarà més pressió per construir la República.

stats