Una Diada del pre-Procés?
BarcelonaHi ha hagut un element durant aquest Onze de Setembre que ha unit els actes institucionals de primera hora del matí a l’ofrena a Rafael Casanova –amb el lideratge del govern del PSC– i la manifestació independentista de l’ANC de la tarda —molt menys multitudinària—. Un fil conductor que feia temps que no operava de forma tan evident entre el catalanisme i l’independentisme: la defensa del català. La llengua ha estat la principal protagonista de la jornada –segurament el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en té part de responsabilitat– i el principal punt de trobada dels actors polítics. La realitat s’ha girat com un mitjó en una dècada, tenint en compte que la salut del català va ser un tema relegat durant el Procés. Fins i tot dins l’independentisme hi va haver qui va començar a utilitzar el castellà sovint per seduir suposadament nous electorats. I dins dels contraris a la independència també es va disparar una competència electoral per qui era més bilingüe (cosa que encara dura entre el PP i l’extrema dreta de Vox).
Per això és normal preguntar-se, després d’aquesta Diada, si ens trobem davant un retorn al pre-Procés i als seus Onzes de Setembre. La resposta podria ser afirmativa si ens fixem en les reivindicacions comunes que posen sobre la taula les tres forces centrals ara a Catalunya –el PSC, Junts i Esquerra–, la desmobilització de l'independentisme o l’estratègia de pacte a Madrid que du a terme el sobiranisme, però el fet és que hi ha elements que fan impossible respondre amb un sí.
D’entrada, hi ha partits com el PP que han decidit quedar fora del consens a Catalunya, malgrat que en alguna època n’havien format part. La seva no-participació als actes institucionals, com la hissada de la senyera, o a l’ofrena a Rafael Casanova –cosa que es repeteix des de l’inici del Procés– n’és un exemple.
L’aparició de l’extrema dreta és un element distorsionador que pot complicar, i molt, la formació de majories en futures conteses electorals. Tant l’espanyolista de Vox –la presència de la qual radicalitza el discurs del PP– com l’extrema dreta independentista d’Aliança Catalana –que ahir per primer cop va assistir de forma normalitzada a la manifestació de l’ANC.
Però hi ha un altre element que fa inviable equiparar el context polític actual al pre-Procés, malgrat que el catalanisme i l'independentisme mantinguin les mateixes reivindicacions. Si l’estratègia de peix al cove de Jordi Pujol va quedar esgotada en els anys de la majoria absoluta de José María Aznar, i l’Estatut va topar amb el Tribunal Constitucional, és perquè des de Madrid van decidir que el desenvolupament de l'estat autonòmic s'havia acabat. I el Procés –que va ser un intent de driblar això– només va afermar encara més aquesta convicció. Per això Pedro Sánchez, que va contracorrent amb la seva Espanya plurinacional, s'ha convertit en l'adversari a batre per a la dreta política i judicial, i per això l’expresident Carles Puigdemont encara no és a Catalunya.