El dilema de Puigdemont
BarcelonaEn l'última executiva que va fer Convergència l’any 2016 abans de la investidura de Carles Puigdemont, el llavors exalcalde de Girona va deixar clar que acceptava l’encàrrec d’Artur Mas amb una condició: que ell no seria el candidat a les pròximes eleccions. Tothom va fer veure que acceptava, però el cert és que des de llavors Puigdemont ha estat el candidat de l’espai postconvergent en totes les eleccions catalanes: a les del 2017 després de l'1-O; a les darreres del 2021 –va encapçalar la candidatura de Laura Borràs–, i ara està a un pas de tornar a ser el candidat del 2025 si torna a Catalunya amb l’amnistia.
O almenys això és el que vol el seu partit, Junts. De nou, els dirigents de la formació, com va passar el 2017, ja el pressionen perquè sigui el número 1. La primera a verbalitzar-ho va ser Borràs –presidenta del partit– en una entrevista a l’ARA i aquest cap de setmana també ho ha dit Anna Erra –presidenta del Parlament– a l’ACN. També ho volen Jordi Turull, Albert Batet i Josep Rius, és a dir, els pesos pesants del partit.
I és que Puigdemont continua sent el millor actiu electoral de Junts i l’únic lideratge que manté unit un partit amb sectors interns–turullistes i borrassistes– cada cop més enfrontats. Ara bé, el que és més còmode per a Junts –també els estalvia debats ideològics més profunds–, ¿és el que voldrà l’expresident a l’exili?
El dilema al qual s’enfronta és difícil. Hi té molt a guanyar, però també molt a perdre. Si Puigdemont sortís victoriós dels comicis, la jugada li sortiria rodona: veuria avalada l'aposta de pactar amb el PSOE malgrat haver dit que no i, a més, podria administrar la negociació oberta amb el mediador a Suïssa des de la Generalitat. Ara bé, si perd el seu lideratge quedaria tocat de mort: voldria dir que, després de set anys a l’exili, la societat catalana diu no al seu rumb polític i la seva aurèola desapareixeria de cop.
La decisió serà de l’expresident, cosa que vol dir que s’allargarà fins a l'últim moment. Té una primera oportunitat per palpar la tendència de l’electorat amb les eleccions europees del juny. Serà un indicador que li permetrà veure si té o no opcions el 2025 –sempre que arribi a temps l’amnistia, en mans dels tribunals–. Fa cinc anys va quedar primer i va obtenir gairebé un milió de vots, el que obtingui enguany serà la radiografia de com l’electorat català valora avui Puigdemont.
Si ell no és candidat, el següent a la llista és Turull. Tot apunta que seria el secretari general qui agafaria les regnes i, en cas que no sigui efectiva l’amnistia, l’exconseller Josep Rull. Jaume Giró, que també té aspiracions i el suport del sector més pragmàtic, no compta ara mateix amb el vistiplau de Puigdemont; mentre que Borràs ara per ara està inhabilitada i compta amb el rebuig dels turullistes del partit.
A ERC també tenen un dilema. ¿Voldrà fer un pas endavant Oriol Junqueras després que el seu partit hagi tingut la presidència per primer cop des del restabliment de la democràcia? ¿Què diu fins ara quan se li pregunta? Junqueras no diu que no. En tot cas, a diferència de Junts amb Puigdemont, la decisió no serà pacífica internament tenint en compte que l'últim candidat i ara president és Pere Aragonès.
I com ho veu tot plegat el PSC? Salvador Illa viu confiat per les enquestes i no tem ni Puigdemont ni Junqueras. És més, els socialistes ho veuen com una oportunitat –si guanyen– per posar fi al Procés.
El portaveu de l’ajuntament de Madrid, Javier Ortega Smith, ha estat reprovat aquesta setmana per llançar una ampolla buida a un diputat de Más Madrid. Els seus seguidors, però, li han donat suport fins i tot en aquest cas. En la manifestació ultra muntada a fora, un home es passejava amb una ampolla, la deixava a terra i l’empenyia de forma reiterada per demostrar que no feia cap mal.
Si algú creu que els debats parlamentaris són avorrits que miri el que passa a Nova Zelanda. Aquesta setmana s’ha fet viral una intervenció d’una diputada maori interpretant una haka dins l’hemicicle. Hana-Rawhiti Maipi-Clarke és la diputada més jove del parlament –només té 21 anys– i forma part del partit maori. És descendent de la tribu dels quatre vents i una activista de les comunitats natives.