La dimensió coneguda
BarcelonaDes del segle XIX Catalunya ha optat per articular-se mitjançant un model territorial que ha oscil·lat entre el particularisme, el federalisme i l’independentisme. Els dos primers connectats amb Madrid; i el darrer, per raons òbvies, de caràcter unilateral. El pòsit d’aquests tres enfocaments i les respostes corresponents són el que, en part, ha donat forma a l’entramat institucional espanyol. Grosso modo, la segona part del segle XX i el primer quart del XXI podem convenir que Catalunya ha complert sobradament les funcions modernitzadores i, sobretot, democratitzadores, amb el capteniment de grans homes i dones, ja fos des del carrer, les fàbriques o les institucions. Ara bé, davant del panorama polític local i internacional resulta legítim preguntar-se si és un paper esgotat o si, tal com sovint sosté el president Illa, Catalunya encara té molt a aportar al conjunt d’Espanya.
Aparentment un diria que la reactivació dels traspassos Estat-Generalitat, després de tres lustres sense veure’n, juntament amb l’anunci del president del Parlament, Josep Rull, sobre la imminent publicació d’una “cartografia” d’àmbits legislatius per “ampliar l’autogovern”, situa la política catalana en una dimensió que, a diferència de la mítica sèrie La dimensió desconeguda, és aparentment molt coneguda. L’escenari que es dibuixa és un déjà-vu que ens retorna no ja a l’era prèvia al Procés, sinó a l’època daurada del “peix al cove”: competències, infraestructures i finançament a canvi d’estabilitat política a Madrid i a Catalunya. L’alineament del socialisme català amb l’espanyol, amb un altre exministre de president de la Generalitat, sembla remar també en la mateixa direcció.
Tanmateix, aquí sí, com a la sèrie americana, el nou episodi és força inquietant. El 2026 no serà el 1996. Serà el d’un context global hostil amb les minories, de retrocés democràtic i clara erosió de les normes internacionals, amb una economia ara ja massa globalitzada a ulls de molts líders i electorats. En aquesta conjuntura, la política es torna dura i imprevisible. L’opció secessionista assajada el 2017 guanya complexitat i “tornar-ho a fer” perd tracció, si més no, en la versió del dret a decidir unilateral.
A la vegada, particularisme i federalisme tampoc hi guanyen. El “peix al cove” i les potencials ampliacions d’autogovern topen amb els límits marcats pel Tribunal Constitucional sobre un Estatut dissenyat per assolir el blindatge competencial i la singularitat. Només cal recordar que la formació política que va liderar l’estratègia per desplegar l’autonomia actual avui ja no existeix. D’altra banda, l’opció federalista no troba defensors ni entre les seves pròpies files. Avui els socialistes catalans reivindiquen amb la boca petita la Declaració de Granada (2013) del PSOE, una versió light i descafeïnada en el millor dels casos de la proposta de la Fundació Campalans, el laboratori d’idees del PSC. Finalment, aventures polítiques en clau espanyola diguem-ne políticament expansionistes i anomenades liberals, de l’operació Roca a Ciutadans, certifiquen que el terreny partidista tampoc és ni serà gaire fèrtil per als qui proposen reformar Espanya.
S’imposa, doncs, una realpolitik que hauria de ser temporal. En la forma que sigui, Catalunya haurà de tornar a fer valdre el pluralisme que la caracteritza no pas com una feblesa que fragmenta les opcions polítiques sinó com una virtut. Un projecte propi de país que, ara com ara, no s’albira en cap de les estratègies esmentades i només pot ser compatible amb el de l’Estat en la mesura que resolgui el conflicte obert el 2017, no pas per la via de silenciar la carpeta constitucional sinó per la de bastir unes institucions i una democràcia que duguin el progrés. Aquest és, probablement, el punt de trobada avui difícil de conciliar de bona part del catalanisme.