Crònica de la jornada de reflexió, per Empar Moliner

3 min

Un elector repassant les llistes de les candidatures en un dels col·legis electorals el 21-D. — Un elector repassant les llistes de les candidatures en un col·legi electoral Pere Virgili

Ja tens llibre per Sant Jordi? Tria'n un al recomanador de l'ARA

La jornada de reflexió és com la Quaresma: tenia sentit abans, que el bacallà era de pobres i no hi havia xarxes socials. ¿Hem reflexionat mai un dia sencer per alguna cosa? ¿I com hem de reflexionar electoralment parlant? ¿Interiorment? ¿En veu alta? ¿Sense mirar els cartells del carrer, que ens podrien influir? Sempre que he hagut de reflexionar he fet allò que diuen, “consultar-ho amb el coixí”, perquè com deia aquell "és quan dormo que hi veig clar". Però no m’he passat un dia sencer fent un detox de Twitter. A ioga, quan em diuen que em concentri en la respiració, se me’n va el cap. I avui, que resulta que haig de reflexionar sense parar esment a enquestes, mítings o programes electorals, em passa com quan et diuen que no pensis en un elefant rosa. En què penses?

Visc en un poble del Bages, des de fa molt poc. Tan poc que, tot i que ens hi hem empadronat fa alguns mesos, els dos adults de la família encara no podem votar-hi. En canvi, sí que podem votar allà on hem viscut fins ara, en un poble del Vallès Occidental. Entenc que la llei es fa per evitar empadronaments massius i interessats, ¿però és ètic que vagi a votar a un lloc que ja no trepitjaré? De la mateixa manera, ¿puc, sense trair aquesta llei electoral, mirar-me les enquestes de Barcelona, tenint en compte que no hi voto? ¿Puc mirar-me, fent el murri i el faceciós, les enquestes d’Andorra on, tractant-me com la nena de P5 que saben que soc, fan eufemismes a còpia de substituir els noms dels partits per fruites? Nosaltres, els habitants de Sant Kevin de Vallfosca, no tindrem enquestes sobre si guanya en Garolera o en Romagosa. Però els de Barcelona sí. Els electors, ara, més que reflexionar fem càbales, perquè també hem perdut la ingenuïtat electora gràcies als politòlegs. “Si en Gatius surt primer i pacta amb en Romaguera serà alcalde, per tant, com que no vull que en sigui, votaré en Puigdendoles, que no m’agrada, però és un mal menor”. O: “Com que vull que surti un alcalde d’esquerres i pot guanyar en Catasús, que és de dretes, el que faré serà votar el d’esquerres que surti més ben posicionat a les enquestes per assegurar-me'n”. O: “Voto aquest, que sé que no guanyarà, perquè tingui la clau de la governabilitat”.

La meva mare, al cel sia, per dir-ho amb la fórmula clàssica, quan em va tenir a mi no era “major d’edat”. Fins al 1972 les dones, a Espanya, arribaven a la majoria d’edat als vint-i-cinc anys, mentre que els homes hi arribaven abans, als vint-i-un. Per tant, com que als vint-i-un era menor, però estava casada, hauria necessitat la “llicència marital” per tenir passaport o treballar fora de casa, que no va ser el cas. Va tenir sis fills vius i va ser un escarràs tota la vida. Dic això perquè l’any 1976, després de la mort del dictador, amb tota la camama aquella de la reforma feta per l’emèrit, ella va poder votar. Sense entendre-hi gens de política, sense cap esperit crític amb la dictadura, al contrari dels meus avis, que van patir guerra i presó, va sentir-se molt feliç de “triar” votar en Suárez. Em deia: “És tan guapo, és tan elegant, sembla tan amable...” Em deia això contraposant, suposo, aquell senyor clenxinat, d’anunci de Soberano, que parlava bé i sense crits, al que havia conegut a casa. Va ser la seva petita, errònia i absurda, però feliç rebel·lia. Jo llavors era una nena i no entenia res. El meu pare parlava amb molt fervor de Franco. Els meus avis, amb tot l’odi de qui ha conegut els afusellaments durant la guerra i les pallisses als camps de concentració. Ella va votar en Suárez, perquè era guapo i semblava amable. És una raó tan vàlida o tan invàlida com qualsevol de les que puguem tenir ara. Només espero que els candidats que guanyin, tots, tinguin en compte la llengua i la cultura d’aquest petit lloc que hauran de governar. En campanya no he sentit ningú que en parlés. I ara els deixo, que haig de seguir reflexionant.