La fractura entre IU i Podem, baló d’oxigen al bipartidisme

Madrid“Ahir va ser un dia feliç per a Génova i Ferraz”, deia dimecres, visiblement empipat, el candidat d’IU a la Moncloa, Alberto Garzón. Podem havia comunicat que posava punt final a mesos d’estira-i-arronsa: no hi hauria confluència d’esquerres a nivell estatal entre IU i el partit de Pablo Iglesias. El perquè de la ruptura va convertir-se en una guerra de versions. Però en definitiva va constatar l’aposta de Podem per fagocitar tot l’espai del tauler a l’esquerra del PSOE i alhora mantenir la recerca de la transversalitat. Amb aquesta decisió, l’equip d’Iglesias també constata que renuncia a “assaltar el cel” i posa tota la carn a la graella per seguir controlant l’aparell del partit passades les generals. El que no posa en dubte cap enquesta és que el pròxim govern espanyol serà en minoria i podria no aguantar quatre anys. Podem carrega així bales a la recambra per intentar fer el sorpasso al PSOE si hi ha anticipades. L’assalt al cel es farà esperar.

Qui hi guanya amb el fet que no hi hagi confluència? Garzón ho tenia clar: el bipartidisme. Tant el candidat d’IU a la Moncloa com l’equip de Podem han brandat els números en tot moment per a la negociació. La llei electoral marcava el seu sostre, i Iglesias se l’ha jugat finalment a perdre com a màxim deu diputats. Ho explica a l’ARA el politòleg i professor de la Universidad Carlos III de Madrid Pablo Simón, que assegura que el sistema electoral espanyol limita qualsevol efecte multiplicador de sumar dues forces. Primer, perquè en un terç de les demarcacions espanyoles no s’escullen més de cinc diputats, i és molt difícil que no els retinguin només el PP i el PSOE. Segon, perquè en les demarcacions més grans -de més de deu diputats- hi ha espai tant per a IU com per a Podem. “La clau és en les intermèdies, d’entre sis i deu escons, on amb la suma de les dues forces haurien pogut obtenir entre vuit i deu diputats que haurien esgarrapat als socialistes”, explica.

El PSOE celebra la decisió: el tauler a la seva esquerra es trenca i Podem s’allunya del discurs antieuropeu. La campanya de Ferraz serà bàsicament contra Mariano Rajoy, i reserva un espai per pactar amb les dues forces emergents.

Iglesias, al seu torn, ha vist que necessitava aliar-se amb forces territorials allà on el seu poder és minso. Ja hi ha preacord a Catalunya per anar junts amb ICV i a Galícia amb Anova, i la suma al País Valencià amb Compromís està sent més difícil. IU i el partit morat, doncs, sí que aniran de bracet en aquests territoris. Podem garanteix el seu nom a la papereta però assegura que pugnaran per un grup propi. El que pot acabar passant la pròxima legislatura és que hi hagi un grup mixt superpoblat amb totes aquestes forces, si no es volen agrupar sota el paraigua que manté obert Pablo Iglesias.

IU, mentrestant, segueix amb el projecte d’unitat popular d’Ara en Comú, tement que després de les generals siguin triturats com a partit. Garzón presentarà dimarts la seva candidatura, tot i que no queda clar que pugui fer servir aquesta marca. Els promotors inicials no la volen cedir als “interessos partidaris”.

El càlcul polític està marcant el rumb de Podem, com diu l’escriptor Isaac Rosa, simpatitzant dels dos partits: “Si mires la motxilla d’Iglesias, en què s’ha convertit Podem, quin és el seu model organitzatiu i estratègia electoral, l’equipatge ja no sembla pensat per assaltar el cel, sinó per dur tot el que cal per acampar a l’oposició i fer-s’hi fort una temporada”.