Funeral de Paz Esteban al ministeri de Defensa

MadridAls militars els agraden molt els soldadets de plom. La sala d'actes del ministeri de Defensa està presidida per una reproducció de les guerres napoleòniques amb aquestes figuretes amb uniformes llampants, i les parets també contenen quadres amb escenes militars del segle XIX en 3D. Al centre de la sala, però, les figures són humanes, de carn i ossos, totes amb uniformes de gala, preparades per assistir a la cerimònia d'un funeral, el de la ja exdirectora del CNI Paz Esteban, cessada perquè així ho han demanat els enemics de la pàtria (i socis del govern). Esteban fa acte de presència fent justícia al seu paper de mater dolorosa. És una dona d'aspecte fràgil, que camina encorbada i que compon una trista figura que sembla sortida d'un quadre del Greco. Es nota que no fa res per dissimular que tota aquella festa, que formalment és la presa de possessió de la seva substituta, Esperanza Casteleiro, és un acte de desgreuge per una decisió que no comparteix. I que l'ha ferida en el més íntim: l'orgull professional. "El passat és el passat", dirà amb resignació quan els periodistes l'hi preguntin.

Allò, per tant, és un funeral, però s'ha de fer veure que allà no ha passat res. Per això Margarita Robles es veu obligada a sobreactuar, a somriure i a saludar com més generals i coronels millor. En el seu discurs s'esforça per transmetre que aquell relleu a la cúpula del ministeri (perquè al rodar el cap d'Esteban s'ha produït un efecte en cadena de nomenaments) no significa res. "No hi ha cap novetat", diu. "Això serà una màxima continuïtat". "Llavors per què s'ha produït el relleu?", es preguntaria un observador extern. Però allà dins ningú gosa fer la pregunta perquè tothom sap la resposta. I seria de mal gust dir-ho.

Robles sobreactua i sobreactua, apujant els decibels del seu discurs nacionalista fins a arribar a parlar d'una "Espanya gran" de ressonàncies entre trumpistes i joseantonianes. Asseguts, els militars se la miren sense moure ni una cella. Són professionals, i avui estan contents perquè no és habitual reunir els comandaments màxims dels tres exèrcits i se saluden amb efusivitat. "Com està aquest tinent general?", diu un amb el pit de la guerrera ple de condecoracions. La curiositat em fa preguntar a un comandant de la Marina què diferencia els militars que van de caqui dels que van de verd oliva. "Els de caqui són els cossos comuns", em diu, "els que treballen per als tres exèrcits". Els que no entenen de jerarquies són els fotògrafs i els càmeres, que quan els militars s'aixequen comencen a cridar perquè s'asseguin. Un general de tres estrelles (ho sé perquè les he comptat) se'ls mira amb ganes d'arrestar-los a tots.

L'acte acaba amb les fotografies de rigor. Robles es deixa fotografiar amb els familiars de les ascendides (Amparo Valcarce passa de ser subsecretària de Defensa a secretària d'Estat en substitució d'Esperanza Casteleiro, i Adoración Mateos de directora general de personal a subsecretària). Però hi ha un moment en què la ministra s'adona que allò és un funeral, i que s'està apartant la protagonista, Paz Esteban. Ràpidament va a buscar-la, l'agafa del braç i l'obliga a fer-se una foto amb la seva substituta i amb ella mateixa. I a somriure, sisplau, que això és una festa.