El hàndicap de ser un president no demonitzat
BarcelonaUn dels objectius de Pere Aragonès quan va assumir la presidència de la Generalitat va ser recuperar la institucionalitat després de l'etapa de Quim Torra per ser "president de tots els catalans", això sí, des d'una perspectiva republicana. No hi ha dubte que avui en dia la figura de la presidència no polaritza tant la societat catalana com a l'època Torra, Puigdemont o fins i tot el darrer Mas. Aragonès es cuida molt de moure's sempre en l'àmbit dels grans consensos (referèndum, autogovern, llengua) i no trepitjar ulls de poll, perquè el risc a evitar sempre ha estat que la meitat de població que no combrega amb el projecte independentista no veiés la Generalitat com una institució aliena o fins i tot hostil, com havia arribat a passar.
Però això, que és el seu principal assoliment com a president, evitar el trencament d'una part del país amb la seva institucionalitat, resulta ser també el seu principal hàndicap com a candidat a la reelecció. Per què? Doncs perquè Aragonès és el primer president de tots els esmentats que no és demonitzat pels mitjans conservadors espanyols, almenys no al nivell dels altres i que va fer que ocupessin moltes hores de pantalla a les televisions i de tertúlia a les ràdios. I la realitat és que en el món polític actual, com bé saben personatges com Pedro Sánchez i Isabel Díaz Ayuso, el que funciona és la polarització màxima. Molts independentistes voten, per dir-ho ras i curt, "aquell qui més foti a Espanya", cosa que el 2004 va propulsar ERC al Congrés amb la candidatura de Josep Lluís Carod-Rovira, el pioner de la demonització, i el 2019 explica el gran resultat de Carles Puigdemont a les europees.
Però Aragonès no pot jugar aquesta carta sense trair-se a si mateix. Tot i que els seus assessors busquin desesperadament la manera de fer que el president polaritzi directament amb personatges com Ayuso o Mazón, el PP ja ha triat la seva paraula fetitxe per atacar Sánchez, que no sinó el gran demonitzat "Puidemon". El president té només una carta per jugar: el temps. El temps és l'única cosa que pot fer que baixi el suflé de les demonitzacions i entrin en joc altres variables com l'acció de govern. El temps pot fer que els catalans valorin tenir un "president normal", a l'estil de François Hollande, després d'una etapa marcada per un excés d'èpica. Tot i que, en aquest cas, alguns diran que Salvador Illa encara seria més "normal" que Aragonès.
