Per què hi ha hagut a Barcelona l'entesa Junts-ERC que falla a Catalunya?

BarcelonaTot i que l'operació Collboni els ha esguerrat els plans de governar plegats, Barcelona ha constituït una excepció en el món de les turbulentes relacions entre Junts i ERC: s'han assegut en una taula amb voluntat de pactar, han negociat discretament i han arribat a un acord. Sense estridències i fins i tot amb alguna floreta pel mig. "Ernest, et vull donar les gràcies i vull donar molt les gràcies a Esquerra Republicana per la seva actitud", va dir Trias en el ple d'investidura de dissabte. Maragall tampoc es va quedar curt i li va expressar l'agraïment per "la disposició plena a la conversa personal, a la negociació lleial i al treball en equip". Per què ha estat possible a Barcelona aquesta sintonia que s'ha tornat impossible en molts altres llocs, com per exemple al Govern? Aquestes són algunes de les claus que ho han permès.

Sintonia personal

Trias i Maragall són dos gats vells de la política que han lluitat en mil batalles i gairebé sempre en bàndols oposats, però arribaven en aquesta negociació amb la motxilla buida. No hi havia cap ferida recent, cap compte pendent a saldar. El mateix Trias va explicar que l'última cosa que havien negociat era la carta municipal de Barcelona, a finals dels noranta, quan ell era conseller de Pujol (CiU) i Maragall regidor del PSC amb el seu germà d'alcalde. D'allò fa 25 anys. A banda i banda de la taula també han tingut un paper rellevant Jordi Martí i Neus Munté (Junts) i Elisenda Alamany i Ester Capella (ERC) –fins que va fer el salt al Govern–, sense precedents polèmics. "No hi havien ferides. Mai ha sortit el «I tu em vas fer això». En una negociació l'aspecte personal i la confiança poden salvar coses insalvables", diu una de les veus negociadores. La diferència és palpable si ho comparem amb les negociacions que mantenen els dos partits en l'àmbit nacional, enquistades des dels fets del 2017 i agreujades des de la ruptura del Govern l'any passat. Allà, les motxilles estan plenes fins dalt.

Discreció

Un altre dels punts clau és que la negociació l'han portat un nucli reduït de persones i que no hi ha hagut soroll al voltant de les converses, ni declaracions que les hagin enterbolit, ni filtracions interessades. Una de les primeres coses que es van posar sobre la taula és que tota la negociació seria offline, és a dir, que no compartirien els documents per internet. Ni whatsapps, ni correus electrònics, ni altres mètodes per l'estil. Això evitava posar els papers en xats equivocats o que hi hagués massa persones amb la documentació a les mans amb el risc que comencés a circular instantàniament. "I Twitter aturat dues setmanes, aquest és un bon consell. Un tuit mal fet engega a rodar la feina de dies", exposa una de les persones que s'han assegut la taula. El pacte només es va fer públic amb el ple d'investidura en marxa.

Sense Procés

"El tema era Barcelona". Amb aquesta consigna els negociadors van centrar les converses en els temes de ciutat, sense anar més enllà: tal com van fer a la campanya, no van parlar del Procés ni de les diferències estratègiques que tenen els seus respectius partits. Van escollir tres eixos principals dels quals es poguessin derivar totes les mesures concretes: Barcelona capital, la Barcelona que funciona i la Barcelona progressista. Amb aquests paraigües Esquerra i Junts van poder retallar distàncies en el model de ciutat i tenir prou cintura per tirar la pilota endavant quan trobaven esculls: la unió del Tramvia per la Diagonal –Trias hi era contrari, però va acceptar estudiar-ho tècnicament– o les superilles, que s'havien de revisar també amb criteris tècnics.

Desigualtat de resultats

El fet que cadascú sabés el paper que li tocava fer també ha ajudat a avançar en les converses. Esquerra partia de cinc regidors enfront dels onze de Trias, de manera que els republicans eren conscients que podien treure rèdit de la negociació, però que no estaven en una posició de força. Tanmateix, tampoc Junts va optar per una actitud d'"imposició": "La relació era totalment de franquesa i basada en el realisme". Sempre és més senzill abordar una negociació així que quan hi ha uns resultats ajustats, com quan per exemple el 2021 van haver de negociar el govern de la Generalitat amb només un escó de diferència –33 d'ERC pels 32 de Junts.

Relació amb el PSC

"Ens vam garantir que no hi hauria jugades mestres, ni trucs, ni mentides", afirma un negociador. I és que mentre Junts i Esquerra teixien el programa de legislatura per governar junts l'Ajuntament de Barcelona, els dos partits mantenien contactes amb el PSC per valorar si hi podia haver entesa. I això mai va ser un motiu d'escàndol a diferència d'altres ocasions, quan els dos partits s'han tirat pel cap negociar amb els socialistes. Ara bé, en cap dels dos aquestes converses es van convertir en una "negociació" pròpiament dita. Els republicans asseguren que Collboni mai va voler de veritat un govern d'esquerres a tres amb el PSC, els comuns i ERC –una qüestió ratificada per Ada Colau–, mentre que el PSC i Junts van topar amb un escull insalvable: el de dividir-se l'alcaldia. "Ens vam mirar la cara i ens vam assegurar que no hi havia un doble joc", afirma un de la negociació.

Per tot això, la negociació entre Xavier Trias i Ernest Maragall va tirar endavant. La de més envergadura dels últims temps entre dos partits que ja fa temps que viuen d'esquena. Una excepció que, malgrat tot, no va acabar amb premi.