Hi ha un Madrid moderat que aplaudeix Rajoy
MadridMadrid és una ciutat on cada dia sonen les trompetes de l'apocalipsi, de la guerra fratricida entre rojos i blaus, on no es fan presoners ni es confraternitza amb l'enemic. Per dins del magma conservador que impregna l'ambient hi ha un reducte de moderantisme que té en Mariano Rajoy el seu principal exponent. Rajoy encara té adeptes, i aquest dimecres a la nit s'han reunit a l'auditori de la Fundació Rafael del Pino per assistir a la presentació del llibre de l'exdirector de l'Abc Bieito Rubido Contar la verdad (Ediciones B). És veritat que el públic no era especialment jove. El rajoyisme fa olor de bolso de Loewe, americana amb mocador (recte i pla) i rellotge car. Gent d'ordre a la qual no li agraden les sorpreses i que té nostàlgia d'un passat ja remot. Un passat en què l'altre presentador del llibre, l'exsocialista Nicolás Redondo Terreros, representa un PSOE molt més digerible per a la dreta que l'actual.
L'elogi que Rajoy fa de Rubido és tota una declaració d'intencions. "És una persona equilibrada, cosa avui no gaire abundant. Sensat, raonable, no sectari -i com és d'important avui dia no ser sectari!- i a més és de fiar". I continua: "Els seus judicis són ponderats, moderats, i jo els comparteixo". L'expresident espanyol està en forma, relaxat. No en va Rubido és gallec com ell, i ja li va fer una entrevista el 1984. Rajoy deixa anar comentaris amb la seva proverbial sornegueria gallega: "Bieito diu que un periodista mai ha de creure que un polític és amic seu. I jo crec que un polític mai ha de creure que un periodista és amic seu. Cal mantenir una distància prudencial".
Però el bon rotllo se li acaba quan entra a comentar alguns aspectes del llibre, com la llei de memòria històrica i el final d'ETA. "No va ser obra d'un president el nom del qual no diré [Zapatero]", diu Rajoy, cosa que demostra que no ha perdonat encara l'exlíder socialista i la rancúnia contra ell se'l menja, molt més que contra Pedro Sánchez. A la platea hi ha rajoyistes il·lustres com Ana Pastor, Rafael Catalá, Íñigo Méndez de Vigo, Isabel Tocino o Adolfo Suárez Illana. És com una trobada d'exs amb l'excepció de Pastor, que és una supervivent de totes les batalles al PP, potser l'única.
Redondo Terreros, que va abandonar el partit socialista a l'època de Zapatero, fa un cant a la nostàlgia de quan el PP i el PSOE es repartien el poder i no tenien partits "populistes" al seu costat. Aquí recorda el cas d'un alcalde austríac democristià que a l'hora de triar entre un candidat verd i un d'extrema dreta va triar el primer perquè "a vegades simplement cal fer el correcte". No està clar que la majoria dels assistents a l'acte estiguin d'acord amb aquesta tesi, però el cert és que la seva intervenció és molt aplaudida.
L'autor del llibre de memòries, Bieito Rubido, fa una encesa defensa del periodisme però també des d'un prisma tan moderat que sembla gris. "Les sèries i pel·lícules han fet molt de mal al periodisme, hi ha qui es pensa que cada dia ha de descobrir un Watergate", diu en referència a aquesta nova fornada de periodistes agressius que pul·lulen pels mitjans. En algun moment, el seu elogi de l'Abc sembla una crítica d'El Mundo de Pedrojota, però no ho arriba a verbalitzar. El que queda clar és que entre el públic hi ha molt de lector de l'Abc, el diari que representa la continuïtat, l'ordre i la fe com a essència de l'espanyolitat. En castellà hi ha una paraula que ho defineix molt bé: carcundia.
