"Internacionalisme sensat": l'estratègia de la Moncloa per moure's en temps de Trump

MadridDonald Trump ha sacsejat l'ordre mundial i ha consolidat una era –inaugurada per Vladímir Putin– en la qual la llei del més fort regeix les relacions internacionals. Això ha obligat a tots els estats, sobretot els aliats de la Unió Europea, a replantejar-se el seu rol. Espanya no n'és una excepció, al contrari: des de la Moncloa són conscients d'aquest escenari canviant i treballen en una estratègia de fons perquè el president espanyol marqui un perfil propi en totes les crisis i, alhora, intenti ser influent en la configuració de la política exterior europea. Tot plegat en un context de desgast en la política domèstica, on mira de contrastar l'agenda de la dreta amb temes internacionals: aquest dilluns n'hi haurà una mostra amb la reunió després de gairebé un any amb el líder del PP, Alberto Nuñez Feijóo, sobre l'enviament de les tropes a Ucraïna.

La recepta de Sánchez per moure's en aquest nou context global, segons fonts de la Moncloa, passa pel que anomenen "internacionalisme sensat", un concepte que ha començat a utilitzar tant el president espanyol com el ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, en els seus discursos per resumir el que creuen que ha de ser l'actitud espanyola en temps de Donald Trump –l'últim dia, en el marc de la conferència d'ambaixadors per inaugurar el 2026–.

Què vol dir això? Des del govern espanyol assenyalen que el "missatge principal és que cal sensatesa" i "teixir noves aliances" més enllà dels Estats Units, a més d'enfortir les existents a la Unió Europea. També parlen de "rearmament moral", concepte usat pel ministre d'Exteriors amb l'intent de combatre ideològicament Trump i el que anomenen "internacional ultradretana", representada a Espanya per Vox. En resum: la Moncloa es vol erigir en defensa dels drets de la Carta de les Nacions Unides, els organismes multilaterals i la legalitat internacional, tot i que en les últimes setmanes hagin quedat en paper mullat.

És el compàs que ja ha anat seguint en els últims conflictes: Sánchez va activar el reconeixement de l'estat palestí durant la guerra de Gaza; va ser l'únic soci europeu que va contradir Trump en l'augment de la despesa en defensa, i ha tingut ara la reacció més contundent a escala europea amb l'atac nord-americà a Veneçuela o l'amenaça a Groenlàndia. Almenys, a nivell discursiu.

Les noves aliances amb què pensa el govern espanyol impliquen mantenir-se com un aliat atlantista –"sense vassallatge" als Estats Units–, però no donar l'esquena a la Xina, amb qui Espanya sempre ha mantingut més diàleg polític que altres socis europeus. De fet, Sánchez va ser el primer president a viatjar-hi en ple xoc amb Trump pels aranzels.

Pol Morillas, director del Cidob, confirma que hi ha una "presa de consciència" per part del govern espanyol de quina és la posició d'Espanya al món –un "soci fiable" de la UE i l'OTAN i alhora un pont amb l'Amèrica Llatina i l'arc mediterrani– i la possibilitat que té d'explotar-la en aquest escenari canviant. Una cosa que en els últims anys, reflexiona Morilla, Espanya havia fet poc mantenint un perfil més baix i similar a la resta de països europeus. "Hi havia un buit i l'estan intentant omplir", diu Morillas en una conversa amb l'ARA. Ara bé, també admet que aquesta actitud més atrevida té més riscos, ja que Espanya es pot convertir en "punta de llança", però alhora també pot quedar-se sola si no aconsegueix influir en la resta de socis europeus, com en el cas de Gaza o la relació amb la Xina.

La connexió amb la política interior

El mateix president espanyol va desgranar els “pilars bàsics” de la política exterior en la conferència d’ambaixadors el passat 8 de gener, sota el títol “Espanya un actor global”: "Coherència, compromís, cooperació i creativitat", va dir. Per al govern espanyol la "coherència" dels seus posicionaments en les crisis internacionals que es vagin succeint és fonamental, ja que és el que li permet a Pedro Sánchez lligar la seva posició a l'exterior amb la política domèstica i aprofitar-ho electoralment per mobilitzar l'esquerra i fer la competència a Sumar i Podem. L'exemple més clar és Gaza, en què, de retruc, també va posar en una situació complicada al PP per les diferències internes que tenia amb el concepte de genocidi per part d'Israel.

Amb Veneçuela, Sánchez està repetint el mateix esquema. Després de la tebior del comunicat de la Unió Europea, el president espanyol va condemnar "rotundament" l'atac dels EUA i va unir forces amb el Brasil, Xile, Colòmbia, Mèxic i l'Uruguai per criticar obertament Trump. També aquesta setmana el ministre Albares ha mantingut la mateixa posició en el debat al Congrés, burxant en la posició del PP per donar suport a Trump. Un fet que criticava la portaveu de Vox, Pepa Millán: "Utilitza la política exterior per mobilitzar l'extrema esquerra", li va deixar anar al govern espanyol.

Les ments pensants

La sala de màquines a l'hora de pensar tota aquesta estratègia està a càrrec d'un equip liderat pel cap de gabinet de Sánchez, Diego Rubio (Càceres, 1986), llicenciat en història a la Universitat Autònoma de Barcelona i doctorat a Oxford, a més d'assessor a Nacions Unides i a la Comissió Europea. Des del seu aterratge a aquest lloc estratègic el setembre de l'any passat, en substitució de l'actual ministre Óscar López, que la política exterior ha guanyat pes en el discurs de Sánchez al mateix temps que l'actualitat internacional s'ha imposat a primera línia: "Han fet de la necessitat virtut", assegura el professor de relacions internacionals de la UPF, Pablo Pareja.

Aquest expert matisa que les grans prioritats de política exterior "no han experimentat grans canvis", sinó que el que s'ha modificat és l'estil. "Sánchez és més proactiu, més clar i més precís" que altres governs, sobretot el de Mariano Rajoy (PP), que s'havia diluït darrere la política europea. "Ara hi ha una certa singularitat", afirma, assenyalant el seu estil més "ideològic" en els posicionaments, la qual cosa el lliga també amb la batalla en la política interior. De fet, assenyala que la política exterior beu de la que va inaugurar José Luis Rodríguez Zapatero el 2004, que també va voler cuidar les relacions amb la Xina i l'Amèrica Llatina i és un dels dirigents que més influeix en el president espanyol. La diferència amb Zapatero, reflexiona, és que Sánchez és més "presidencialista".

Per a Cesáreo Rodríguez-Aguilera, catedràtic emèrit de ciències polítiques de la UB, hi ha tres elements que expliquen el protagonisme que Sánchez dona a l'escena internacional: primer, el líder del PSOE està "ben considerat" a fora, també per polítics que no són de la corda com la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen; el govern espanyol li interessa posar l'accent a fora pel "desgast en la política domèstica", i per últim, són aspectes amb els quals fa la competència Sumar i Podem.

On això no va ser possible, remarquen els experts consultats, va ser en el cas del Sàhara Occidental, on Espanya sí que va virar la seva posició històrica de defensa de l'autodeterminació del poble sahrauí i va quedar acorralat a l'hora de defensar aquest canvi.