MadridEls moments que vivim a escala mundial i singularment a Europa són un repte difícil, però també podrien suposar una oportunitat per a moltes coses, tant en l'àmbit internacional com a l'interior d'Espanya. En l'àmbit europeu s'ha començat a reaccionar aplicant un principi que ha estat molt mencionat aquí durant els últims dos anys. És allò de “fer de la necessitat virtut”. Però en relació a la política espanyola no hi ha signes de canvi. Més aviat al contrari. Es repeteixen els esquemes més clàssics i els tics i comportaments més arrelats, amb exhibició del que podríem anomenar els prejudicis de tota la vida. Ho dic singularment per les reaccions a l'acord entre el govern i Junts en matèria de delegació de competències sobre la immigració, que ha pres el primer lloc de l'activitat política interna i ha deixat temporalment enrere la discussió sobre les propostes relatives al finançament autonòmic i el deute de les comunitats. Diuen que Espanya ha tornat a trencar-se dramàticament per culpa d'aquestes iniciatives, en un debat en què les conclusions anticipades substitueixen l'anàlisi del resultat d'una llarga negociació. És un malbaratament d'energies que donada la realitat circumdant s'està convertint en una pèrdua de temps i un mecanisme per vehicular frustracions i venjances entre partits.
Des que vam veure les imatges de Donald Trump esbroncant i amenaçant Volodímir Zelenski al Despatx Oval de la Casa Blanca hem anat acceptant que estem davant d'una nova realitat. No sabem on ens portarà, però constatem que tot ha començat a moure's i que caldrà prendre decisions fins fa poc insospitades. Tota l'estratègia europea per fer front a la invasió russa d'Ucraïna ha saltat pels aires per designi d'una elit política i empresarial que ha aconseguit el poder als Estats Units després d'haver conquerit –no ho oblidem– 75 milions de vots a les últimes eleccions nord-americanes. Seguint viatges de dos expresidents espanyols a Washington vaig tenir anys enrere l'ocasió de cobrir compareixences dels visitants amb l'amfitrió de torn en el mateix escenari.
A Felipe González li queia bé Ronald Reagan –el president espanyol deia que els americans són una mica infantils– i no cal dir que a José María Aznar li venia salivera al costat de George Bush. Quan la magnífica intèrpret de la Moncloa traduïa les paraules d'uns i altres tot eren elogis i felicitacions creuades. Es podia creure que al Despatx Oval no es permetia una altra cosa, que en cas d'haver-se incomplert aquestes regles de conducta diplomàtica haurien saltat tota mena d'alarmes de les parets d'aquell històric despatx. Veure ara el singular Donald Trump amenaçant un interlocutor europeu, president d'un país envaït, atribuint-li la responsabilitat d'una possible tercera guerra mundial, ha suposat un salt frenètic i vertiginós en direcció desconeguda. El mateix Trump va descriure l'episodi com una escena molt televisiva, amb immediata repercussió per a tot el planeta. I poc després va dir al Capitoli allò que Déu l'havia salvat d'un atemptat per poder canviar el destí d'Amèrica. Quin patiment produeixen sempre els il·luminats!
El futur
Per tot això us deia que em crida l'atenció el contrast entre la dimensió de les decisions que s'hauran de prendre ben aviat al conjunt dels països europeus i els debats que aquí seguim tenint amb esquemes preconcebuts i repetitius. És veritat que hi ha d'haver espai per a tot, que la crisi de les relacions transatlàntiques, sent un problema d'extraordinària gravetat, no ens ha de fer perdre de vista el pols intern del país. Però s'hauria d'obrir un període diferent i que els partits fossin capaços de reordenar estils i prioritats. La convocatòria de Sánchez a totes les forces parlamentàries –amb l'exclusió de Vox– hauria de significar un canvi de clima, en especial entre les dues organitzacions que han governat a Espanya durant les últimes quatre dècades.
Seguim lluny de la possibilitat d'un govern en el qual participin PP i PSOE, que l'última vegada que es van unir per una iniciativa de gran transcendència va ser per aplicar el 155 a Catalunya, després del referèndum de l'1 d'octubre, prohibit pel Constitucional. Sense pensar en coalicions tan alienes a les tradicions polítiques locals i al natural debat permanent entre dreta i esquerra, el que la situació aconsellaria és buscar aproximacions per poder incidir en la discussió a escala europea amb una posició de país. El govern va tard en l'explicació als partits de la seva participació en el diàleg entre els principals dirigents de la Unió Europea. I s'hauria de deixar enrere la dinàmica de desqualificació constant de l'adversari.
Sánchez ha de donar a Feijóo el tracte que correspon al líder de l'oposició i singularitzar la relació amb ell sobre els assumptes d'Estat. I Feijóo hauria de correspondre fugint dels tòpics cada cop que el govern negocia i obté resultats amb els socis del pacte d'investidura de Sánchez. Ja veurem què passa i com acaben el finançament autonòmic, el deute de les comunitats i la delegació de competències sobre immigració a Catalunya. I donem prioritat a la resposta que cal preparar per proporcionar seguretat a Europa davant de l'entesa –i aquesta sí que és una coalició temible– entre Trump i Putin.
En lloc d'això el que hem vist és un vídeo del PP que presenta Sánchez, Ábalos, la seva exparella Jessica i altres del seu entorn gaudint d'un suposat “paradís de les corrupcions”. En absolut dic que la trama liderada o propiciada per l'exministre de Transports no s'hagi d'investigar a fons. Com també s'ha d'acabar coneixent la realitat sobre la parella d'Ayuso i els seus negocis i presumptes delictes fiscals. Però PP i PSOE ens haurien de donar un respir i posar l'accent en trobar una resposta de país als reptes econòmics i de seguretat que ha plantejat el retorn de Trump al poder.
La lleialtat constitucional no s'ha de demanar exclusivament a sobiranistes i independentistes. Aquesta exigència s'ha d'estendre a totes les forces polítiques. Podem fa temps que esperava una oportunitat per castigar Sánchez, i ara l'oposició a l'acord sobre immigració i a l'augment de la despesa militar li donen una oportunitat. Però la ciutadania voldria de tots una política menys tacticista i més responsable, que no es reduís a la mera lluita pel poder.
