Junqueras reflexiona sobre els 1.300 dies a la presó que s'acosten a la fi
El president d'ERC publica un nou llibre a les portes del desenllaç dels indults
BarcelonaD’un dia per l’altre va passar de ser el vicepresident del Govern, amb dret a cotxe oficial i pilotant un pressupost de més de 30.000 milions d’euros, a jugar a escacs a la presó amb un jove exmilitar colombià de la contrainsurgència que, cansat de combatre els seus propis conciutadans, va intentar començar una vida nova a Espanya i va acabar detingut a l’aeroport de Barajas amb una bossa plena de cocaïna. Un exmilitar que passaria un temps a les cel·les de càstig després d’estampar a la cara d’un altre reclús la safata del menjar. Aquesta és només una de les moltes vivències a la presó que explica el president d’ERC, Oriol Junqueras, en el seu nou llibre, Contra l’adversitat (Ara Llibres). Una obra dividida en tres parts en què repassa episodis de la vida diària d’un pres, rememora records familiars i reflexiona sobre el futur de Catalunya. Tot plegat intercalat amb cartes als seus fills, el Lluc i la Joana, que barregen l’enyor per la seva absència amb l’optimisme de tot el que faran quan s’acabi l’estada a la presó. Una etapa que, amb els indults, podria quedar enrere aviat.
La presó vista per Junqueras és una batalla diària de l’enginy humà contra el reglamento que marca què poden fer els presos i què no. “El reglamento nunca se equivoca”, li deien a Estremera quan, per exemple, li prohibien jugar a escacs entre setmana, donar classes als presos –cosa que acabaria fent d’amagat– o assistir a missa durant gairebé cinc mesos perquè rebia “demasiadas muestras de apoyo”. La presó és un lloc on, a canvi d’una cigarreta, pots obtenir una taronja, un plàtan, dues peres o tres pomes, i, per tant, un lloc amb uns codis interns i una camaraderia que queden recurrentment plasmats en el llibre.
Per exemple, a la presó madrilenya un dia va adonar-se que les cartes que rebia i enviava acumulaven setmanes de retard i que, a més, abans se les remiraven “del dret i del revés”. Solució? Crear un “servei postal alternatiu”. Així, al remitent de les cartes més importants que el president d’ERC volia enviar hi escrivia el nom d’algun dels seus companys de mòdul més anònims i, a l’adreça, alguna dels seus parents de Madrid. Aquests parents després les reenviaven a un “contacte de confiança a Barcelona”. Obstacle superat. “El millor de tot plegat és que estic convençut que cap d’ells trairà la meva confiança”, assegura. I és que les relacions de confiança o desconfiança a la presó són claus: tant per renegar del sapo, el xivato dels funcionaris d’Estremera, com per expressar la seva admiració per un gitano del Danubi que, després de mitja vida empresonat, s’esforçava per aprendre a llegir.
Una rebel·lió familiar
Junqueras va ser condemnat per sedició, però durant tot el judici també va planar sobre ell l’acusació per rebel·lió. Si hagués sigut condemnat per aquest segon delicte no hauria sigut el primer membre de la família. En el segon capítol del llibre recorda històries familiars, sobretot del seu barri natal de Sant Andreu de Palomar. Per exemple, com el besavi Cristòfol, malgrat haver combatut a la guerra de Cuba, va acabar participant en la revolta contra les lleves de principis del segle XX, cosa que el va portar a la presó després de ser jutjat per rebel·lió. “Pels culs o per les vores, els testos s’assemblen a les olles”, escriu Junqueras.
El llibre va entrar a impremta quan es complien 1.300 dies exactes de captiveri i, per tant, després de tenir molt de temps per pensar i recordar detalls familiars que, vistos en perspectiva, fan que el seu pas per la presó no sigui una cosa que podia ser tan impensable. O detalls que, com a mínim, li serveixen d’ajuda per pair la situació. Per exemple, recorda quan l’àvia Berta i les amigues l’escoltaven quan parlava a la ràdio molt abans d'entrar en política. Unes amigues que disfrutaven de sentir-lo però que també arrufaven el nas: “El teu net ho fa prou bé, això de parlar, però és un teòric. Si fos un home pràctic ja hauria passat per la presó com molts de nosaltres”.
De Temístocles al PSOE
El llibre respira Junqueras pels quatre costats, perquè en pocs paràgrafs pot passar de la Grècia de Temístocles als reptes del mercat laboral de l’Índia, però també pel rebuig atàvic del republicà a enfangar-se massa en els temes mundans de l’actualitat política més enllà de defensar la independència. Tot i això, hi apareix alguna referència crítica al PSOE, amb qui ERC insisteix en negociar la resolució del conflicte. A finals del 2019, el republicà escriu que els socialistes són actualment “l’instrument més útil” del deep state que combat l’independentisme, però que, tot i això, s’ha d’insistir sempre en el diàleg perquè “la insistència en dialogar desemmascara la seva hipocresia”. Diàleg, la recepta 1.300 dies després.
