L'hemeroteca del PP: per què s'acaba fent seves les lleis del PSOE?

BarcelonaLa política espanyola és l'escenari d'un enfrontament total entre el govern i els seus detractors, però la història demostra que les promeses de ruptura total per part de l'oposició acaben diluint-se sovint quan entra al Palau de la Moncloa. El Partit Popular d'Alberto Núñez Feijóo té tota una sèrie de lleis que ha promès derogar quan governi, com abans havia fet per exemple Mariano Rajoy. Quin va ser el resultat després de convertir-se en president?

El cas més paradigmàtic és el de la llei del matrimoni homosexual. Aprovada el 30 de juny del 2005 sota l’impuls de l’expresident socialista José Luis Rodríguez Zapatero, la norma va rebre una oposició frontal del PP, liderat en aquell moment per Mariano Rajoy, que no només rebutjava el fons de la qüestió, sinó especialment l’ús de la paraula "matrimoni" per definir la unió entre dues persones del mateix gènere. Els populars van presentar un recurs d'inconstitucionalitat que va mantenir la llei en uns llimbs jurídics durant set anys. Però mentre a Madrid es lliurava la batalla legal, a les bases del partit la realitat s'imposava: el 8 d’abril del 2006, Feijóo, aleshores líder del PP gallec, assistia a la boda d'un regidor homosexual del seu partit a Ourense. Quan finalment el Tribunal Constitucional va validar la llei el 2012, el govern de Mariano Rajoy, tot i gaudir d'una majoria absoluta, va decidir no tocar-la, i el 2015 es va produir l'acceptació definitiva, quan Rajoy i tota la plana major del partit van assistir al casament de Javier Maroto, exalcalde de Vitòria.

La pauta de resistència inicial i acceptació posterior es va repetir amb la llei del divorci del 2005. La reforma del Codi Civil que permetia la dissolució matrimonial sense necessitat d'al·legar causes concretes va ser titllada pel PP com una mesura que convertia el matrimoni en un simple "contracte" sense pes institucional. Tanmateix, quan Rajoy va arribar al govern, no només va mantenir la llei, sinó que l'any 2015 va anar més enllà amb l'aprovació del divorci davant notari, permetent que les parelles sense fills menors es poguessin separar en qüestió de minuts. Una història similar es va viure amb la llei de l’avortament del 2010, recorreguda pels populars al TC amb la promesa de retornar al "model restrictiu" del 1985. Però el pes de la realitat social va ser més fort. L’any 2011, amb el retorn popular al govern, Alberto Ruiz-Gallardón, ministre de Justícia, va intentar una reforma dura que el mateix Rajoy va acabar frenant per por al desgast electoral i la pressió del carrer. El resultat va ser la dimissió de Gallardón i un retoc mínim sobre el permís per a les menors, i es va deixar el gruix de la llei socialista plenament vigent.

Gestió i memòria: quan la ideologia topa amb el pressupost i la salut

Hi ha altres àmbits on les promeses de derogació no han topat tant amb qüestions morals com amb el pragmatisme de la gestió diària o la manca de pressupost. La llei de memòria històrica de 2007 va ser qualificada pel mateix Rajoy com un "error" que només servia per "dividir els espanyols", però un cop a la Moncloa no la va derogar oficialment. Va optar per una via més subtil: la "derogació pressupostària", deixant la partida per a la seva aplicació en zero euros durant tota la legislatura. Amb la llei antitabac del 2010 va succeir una cosa semblant, però per motius de salut pública. Tot i que Rajoy la va considerar "excessiva" i l'expresidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, la va titllar d'"atac a la llibertat", quan el PP va arribar al poder, la ministra de Sanitat, Ana Mato, va confirmar que no se'n canviaria "ni una coma", tenint en compte l'èxit social de la norma i la millora dels indicadors de salut.

Una altra contradicció punyent es va viure en l'economia. Durant la campanya del 2011, Rajoy va prometre que abaixaria els impostos per reactivar el consum, i va criticar amb duresa la "inoperància" de Zapatero per haver apujat l'IVA. Tanmateix, la realitat dels comptes públics i el "dèficit ocult" van portar el PP a aprovar una de les pujades impositives més grans de la democràcia: l'IVA general va saltar del 18% al 21%, a més d'un increment notable de l'IRPF.