La fi de l’astúcia

JxCat i ERC tenen ganes de tirar-se els plats pel cap

Els policies que van baixar a les clavegueres de la Ciutadella no van trobar Carles Puigdemont, però devien veure la guerra civil independentista que estava soterrada i que, com passa periòdicament en el Procés, va emergir ahir. La crisi ve de fa mesos. Els partits van arribar a l’1-O entre recels mutus però la gent va posar-hi voluntat i infraestructura, i la gestió del resultat es va fer enmig d’una tensió en què qui cedia era assenyalat com el culpable. “Aquests no estan fent res i esperen que ens rendim”, es queixaven des del PDECat. “S’acabaran rendint i diuen que no fem res”, deien a ERC.

Tot va semblar que petava el dia que Puigdemont va estar a punt de convocar eleccions, assumint que la declaració d’independència portava a un atzucac i al 155. El president no perdona a ERC la sortida aïrada que van tenir els seus diputats, coronada per un tuit de Gabriel Rufián -que ell sempre assegura que anava dirigit al PP i al PSOE- en què es parlava de 155 monedes de plata, com les de Judes. Puigdemont l’hi té jurada a Esquerra des d’aleshores, i la decisió de tirar endavant costés el que costés l’atribueix als republicans.

A ERC, esclar, passa el contrari. Hi ha dol, primer, per l’operació de Brussel·les, que el manté en llibertat -tot i que lluny de casa- mentre Oriol Junqueras és a la presó. Segon, per una victòria electoral que enterrava la gran oportunitat dels republicans d’arribar a la presidència de la Generalitat. I tercer, perquè el resultat es va fonamentar en una afirmació que ha anat variant: que tornaria de Brussel·les si guanyava el 21-D. Això ERC no l’hi perdona: “No ha vingut al final, no?”, preguntaven ahir amb sorna.

Fins a l’1 d’octubre, la picabaralla de poca volada i la batalleta van aguantar-se per l’objectiu comú. Però des d’aleshores, l’important ha sigut tirar la pilota endavant sense que importés si el que hi havia era el buit. Una estratègia plena de simbolismes, astúcies i dies històrics amb l’únic resultat d’una rendició forçada per l’Estat. Els presos i la repressió no poden amagar una tàctica política que semblava més destinada a dir-li traïdor a l’altre que a trobar una sortida. Pobre del que s’atrevia a variar el relat: “Senyor Puigdemont, fins i tot ahir vostè va ser uns minuts fatxa”, li deia amb mala llet el diputat del PP Alejandro Fernández el dia de la declaració d’independència. Ahir es va girar la truita i els culpables eren els d’ERC.

Quina és la sortida? Puigdemont necessita mantenir la tensió per fer soroll des de Brussel·les, i sense un càrrec ho té difícil. Li queda la carta de tornar, però suposa triar entre la seva vida personal i la seva vida política. El president té un entorn fort, però en l’espai convergent no tothom comparteix la seva estratègia. Però ningú l’hi diu. L’opció de tirar endavant amb unes altres eleccions ja està sobre la taula.

A ERC les temen. Ahir van començar a assumir que ja no són a JxSí, i el dubte és si diran tot el que pensen: que no volen Puigdemont a distància (perquè el TC ho tombaria) i que cal una alternativa. Els republicans aposten per rebaixar la tensió i aparcar la desobediència per recuperar el Govern. Però dir-ho, consideren, té un preu alt: ho van fer tímidament en campanya i consideren que els ha penalitzat.

La política segueix empresonada pel relat, aquell que fa creure que Puigdemont podia tornar ahir i que s’està construint la República. Potser per construir la República el que calen són partits valents que diguin que a Catalunya no n’hi ha cap. Potser el que fa falta és que s’acabi la batalleta i l’astúcia perquè comenci la política. La de veritat.

Més continguts de